No costa tant

Foto: Rostyslav Savchyn

Crec que va ser ahir que vaig començar a complir la promesa. O divendres, a l’aeroport, quan esperava el pare recolzada a la barana del vestíbul d’arribades de la terminal 2 i vaig desitjar que fossis tu qui apareguessis quan s’obrissin per fi les portes de vidres opacs. Quan vaig entendre que és en aquest esperar-te tossut que se me’n van les ganes i el somriure. Que fins i tot m’aferro als malsons perquè vens a trobar-m’hi i em sembla que et torno a reconèixer el gest i la rialla. Que em torturen però en el fons no sé si vull que desapareguin perquè són l’únic que em queda encara de tu, per més que no em parlis mai, per més que no em miris mai, per més que enfilis sempre les escales del cerro i tornis a marxar una vegada i una altra. Les portes de vidre de la terminal s’obrien i es tancaven i vaig saber que havia de deixar d’esperar-te. I aquell vespre mateix, absorbida per una veu que esgarrapava l’ànima i la calmava, vaig començar a complir la promesa. I no costa tant, era això el que volia dir-te. Que de fet costa ben poc si ve un ram d’estiu a acaronar-te la pell i falten ja pocs dies per tornar a tenir la menuda en braços. Si el mar ens acull i som capaces d’ofegar-hi la por. Si torna a veure’s la lluna des del balcó de casa. Que he començat a complir el que et vaig prometre aquells vespres-nits-matins inacabables de març. I que no costa tant. Hi ha dies que no costa tant.

Text publicat al blog La vida té vida pròpia.