No dubtis de la vida

Angoixades per l'ansietat de trobar solució al desencant, busquen la novetat, l'emoció, el canvi

Les actrius Sandra Oh (Eve) i Jodie Comer (Villanelle), protagonistes de Killing Eve. Foto: HBO
Les actrius Sandra Oh (Eve) i Jodie Comer (Villanelle), protagonistes de Killing Eve. Foto: HBO

Si no has vist la sèrie Killing Eve i tens pensat veure-la, potser millor que no segueixis llegint aquest article perquè, sense intenció, potser revelaré alguna part de l’argument que et robi sorpreses. Tampoc no gaires.

Dit això, seguim.

La sèrie explica la història d’una assassina a sou i de la dona detectiu que la persegueix. De l’atracció que la primera exerceix sobre la segona. De la fascinació que la segona desperta en la primera. De dues vides que només troben sentit en la feina. I no gaire.

L’assassina és una dona jove, solitària, freda, calculadora, sense empatia, d’excepcional intel·ligència, àmplies aptituds físiques i gran imaginació. Psicològicament parlant, una psicòpata. La policia és una dona no tan jove, però jove encara, eficient, apassionada, fins i tot arrauxada, obsessiva, gairebé alcohòlica, inestable, casada amb un home que mereixeria un premi Nobel a la paciència, la tolerància i la comprensió. Psicològicament parlant, un trastorn de personalitat.

Veient la sèrie procurava entendre què tenien en comú, els dos personatges, què els unia, què els atreia l’un cap a l’altre. Com era possible que dues persones arrelades a mons tan diferents, per no dir oposats –el delicte i la llei– no poguessin evitar la força d’un destí que les obligava a trobar-se, a buscar un espai on ser el mateix, on veure les coses des d’un punt de vista comú.

Són tres temporades i, a mesura que avances, queda més clar que el desastre és inevitable i que respon, sobretot, a una causa gairebé supèrflua, gairebé innòcua: l’avorriment. La Villanelle i l’Eve estan avorrides. Res no les estimula prou, res no els compensa prou la lluita que és la vida cada dia, la rutina que implica, la perseverança que requereix, la paciència que demana. No valoren els petits detalls i, angoixades per l’ansietat de trobar solució al desencant, busquen la novetat, l’emoció, el canvi. Són insadollables. Sense descans. Les seves vides estan marcades i dirigides per aquesta mena de desànim que impulsa a fer la passa següent com si es tractés d’una meta. I es reconeixen. Res més. I en reconèixer-se, es justifiquen.

M’ha deixat pensant en l’avorriment, la sèrie. L’avorriment –que he tingut la sort de no conèixer–, una de les formes que la tristesa escull per disfressar-se i que sembla portar molta gent a una sorda depressió. Tot i que també hi ha aquest altre grup de persones que intenta resoldre’l mitjançant accions contundents –hauríem de dir-ne reaccions–, com si alguna de les seves decisions fos capaç d’acabar amb aquella sensació asfixiant, com si algun dels seus actes pogués de debò crear un abans i un després. Un després on, de cop i volta, tot tingués sentit, tot fos perfecte, tot fos divertit.

Cecs en la seva cursa per obtenir satisfacció, n’obtenen, si és el cas, una de ben efímera a costa, habitualment, de la desgràcia dels que els envolten.

Conclusió: Vigila amb l’avorriment. I si li veus les orelles, no dubtis de la vida. Dubta de tu i recorda que, mentre respiris, l’avorriment és una elecció.

Nou comentari