Foto: Sergi Cámara


Ho criden amb el puny alçat nois i noies. I aquell no-sé-què que sento al fons del ventre des de fa dies creix amb més força.

Baixant pel passeig de Sant Joan ho retrataria tot: des del noi de divuit anys que regala una flor a un home que en deu tenir cinquanta més que ell –”No, no el conec de res, però m’ha sortit fer-ho”– fins a una dona que perquè passin els cotxes, que fa estona que estan aturants davant la riuada de gent, s’ha convertit en urbà. Mà amunt i mà avall. I mira si és fàcil entendre’ns.

Miro el tros de cel on hi ha els missatges de cartó. Un home, quiet, aguanta la mirada i el cartell: “No soy independentista, pero a mis vecinos no se les pega. Y menos por querer votar”. L’aplaudim. Algú s’hi apropa i l’abraça i l’altre i l’altra també. En algun moment d’avui sabré (de més a prop) de què parla: tenint a tres pams de mi un guàrdia civil immens, he vist, quatre segons, els ulls d’aquella ràbia. La ferida oberta. La brutalitat de tants vídeos que encara no sé ni com pair.

I dic un sí ben alt a la revolució que no es rebaixa a la violència. Que posats a aturar-se davant d’algú, ho fa davant d’aquelles persones que fa massa anys que saben de què va això, per dir-los als quatre vents que “sense els avis no hi ha revolució”. Que aplaudeix les banderes espanyoles, no sigui el cas que algú confongui el rerefons. La revolució que parla en clau d’ironia, perquè el paper guanya sempre la pedra, i perquè l’humor i l’amor hi han de ser. La que té un clavell a punt per deixar en evidència totes les porres del món. La que encara que li tremolin les cames, es planta amb els braços oberts de bat a bat per defensar la veu dels qui voldrien muts. La de l’empatia i la sobrietat: si la toques a ella, també em toques a mi. Mentre busquen l’urna, jugarem al dòmino. Dic sí a la revolució que comença en cada persona i es comparteix en cada poble. La que sent un no-sé-què al ventre, a voltes d’impotència, a voltes de coratge. La que diu, sent i construeix perquè, com al noi que regala flors, és així com li surt de dins.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Berta. a octubre 04, 2017 | 09:51
    Berta. octubre 04, 2017 | 09:51
    Gràcies, com sempre, Gemma. Et sento molt propera.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how
Comparteix

Carros de foc

Vangelis va ser el compositor de la banda sonora d'aquesta pel·lícula

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix