El que no he tingut mai

Avui veig tan plens els braços
i tan buides les mans,
ara sento per allà on passo
com creix el desengany.

Si et va bé, Sopa de Cabra.

Foto: Chiara Cremaschi

Et diria ara. Aquí. Si et va bé. Vine. O millor et faria un whatsapp d’aquella manera amb què ho acabaries endevinant. I llavors, potser, qui sap.

T’ho diria si no existís el Però. El que si escric en majúscules, deu ser perquè m’ocupa un tros massa gran entre la gola i la veu i els dits. Entre els records i les excuses. I diguem-ho clar: entre la por que m’ha crescut, per dins, com si fos una heura vella que no sap trobar el sol (o, sense saber-ho, s’ha cansat de buscar-lo).

I tanmateix enyoro, així d’amagat, el que no he tingut mai. O el que si he pensat que era meu és perquè ho he imaginat. (La pell, el coll, el llit). I de tant voler-ho, entre secrets, m’he cregut que ja em pertanyia una mica aquell no-res. Però, saps? Només quan el buit és buit i la veritat és veritat, sé que visc de mentides. De fum. D’un ningú fet a mida.

Però quan l’heura s’oblidi de créixer, alguna part de mi potser gosarà escriure ara. Aquí. Si et va bé. Vine.

Acords Postals

Per què viatjo sola

Les formigues que van arribar a la Lluna

Ens tornen a explicar el miracle

Seràs en el color de les muntanyes

Gemma Ventura guanya el premi Josep Pla

Comentaris

Anònim octubre 23, 2017 | 22:35

Que bé que escrius!

0

0

Respon
Jose Capitán octubre 23, 2017 | 23:27

I llavors, vindrà. Amb la pressa del que porta esperant el que semblarien mil vides. Que, sense fer soroll, pacient, ha respectat el ritme de les estacions, en la seva seqüència inalterable. I llavors, segur, un somriure afable estrenyerà l'heura, que no és sinó la llum, càlida i rosada, que encara no es creu com pot haver crescut tan amunt, tan obstinada. Perquè cap Però pot emmudir allò que batega. Perquè allò que batega, ho fa massa fort com per ser no-res. Perquè de tant voler-ho, ha cristal·litzat. Perquè l'enyor mai no pot existir si no ha hagut abans un nexe afectiu. Perquè mereixem tenir amb nosaltres algú fet a mida. Perquè la mentida és la victòria del victimisme, i no n'hi han prou llàgrimes perfumades pel sol que puguin apaivagar tota una vida assedegada de tendresa. Només és un pas.

22

0

Respon