I no pas poc

Voler-me creure que un projecte em pot arribar a salvar

Foto: FUMIGRAPHIK_Photographist


M’ofèn, i no pas poc, que el guacamole hagi sortit bo. Que la finestra em regali un retall de cel. Que sigui festa major. Que els mòbils vomitin tantes notícies. Que de nou em vingui la regla. Que el metro funcioni de matinada. Que el que està passant no m’interessi gaire però una mica, sí. Que l’analgèsic faci efecte. Que les mentides encara m’atabalin. Que les paraules justes encara em sedueixin. Que em diguin ànims, has de tirar endavant. Que em diguin t’entenc perquè jo em vaig separar. Que s’acosti un altre canvi d’armaris. Que el món em piqui l’ullet. Que es facin concerts a la platja. Que passin coses. Que el després no sigui en blanc i negre. Que la bellesa no s’hagi apagat de cop.
 
Estar-me acostumant a parlar-ne en passat. Haver negociat en veu baixa amb la nàusea que em tomba. Haver-me sentit millor després de passar set hores llargues amb una amiga. Saber-me buscant un punt de llum en aquest mar de foscor. Haver pensat que em compraré unes arracades. Voler-me creure que un projecte em pot arribar a salvar. Voler aprendre a tocar el piano. La idea que algun dia potser tornaré a riure.
 
M’ofèn, i no pas poc, tota la vida que no s’ha mort.
 

Comentaris

    McPinto Setembre 23, 2017 8:26 pm
    Són tan físiques les teves paraules que es poden mastegar. Gràcies per compartir
    Anònim Setembre 23, 2017 8:32 pm
    Ofèn-te, enfàda't, plora i crida si vols, però no deixis mai, mai d'escriure. Sóc conscient del meu egoisme, però ja em vaig sentir orfa de paraules, de pensaments, de guia quan el Carles va marxar i ara que t'he trobat a tu, no vull perdre't. Entenc tot el teu dolor i em sento afortunada perquè amb les teves paraules ens deixes compartir-lo amb tú. No deixis de fer-ho i tant de bó algun dia aquest dolor sigui menys dolorós.
    Imma Navajas Vila Setembre 23, 2017 8:33 pm
    A casa després de sis mesos de lluita i tres maleits càncers hem perdut la lluita. Fa un mes que el meu sogre va marxar....i quan et llegeixo sembla que escrigui jo mateixa. Sento el teu dolor com el meu dolor. A vegades em sorprenc que després de tant i tant plorar un somriure es dibuixi a la meva cara. Tirar endavant es fàcil de dir peró difícil de fer quan se'n va una persona tant estimada.
    Laura Comella Setembre 23, 2017 8:38 pm
    Que bé expresses el sentiments!
    Anònim Setembre 23, 2017 8:41 pm
    Tinc molt clar que vull dir.te. La qüestió es com. Tot el que et passa es absolutament normal no pot demanar ni al temps ni a tu mateixa que us atureu sempre més en el dolor absolut. Per això existeix el dol. Tu no tornaràs a tenir ls mateixa alegria la teva ferida es profunda. Però no et sentis culpable de comprar.te un vestit vermell, unes arracades, anar al teatre o tornar.te a enamorar. Deixa que el procés faci el seu procés sense lluites inutils. Es bo per tu, pels teus fills i pel Carles si us pot veure n.estarà orgullós que no us enfonseu. El millor per tu Eva.
    Olga Garcia Setembre 23, 2017 8:45 pm
    Que no t'ofengui la vida, bonica, és tot el que tenim...
    Anònim Setembre 23, 2017 8:54 pm
    Només donar-te, amb llàgrimes als ulls, una abraçada si es poden donar abraçades a través de les paraules...
    Guiomar Setembre 23, 2017 9:02 pm
    Voldria...,vull...,voldre... consolar-te, però encara no pot ser... ara no m ,entendries, però si et serveix, la regla se,n va
    marga-lef Setembre 23, 2017 9:06 pm
    Recordo una amiga k va dir...el meu pare es va morir i en sortir de l'hospital vaig pensar....però com és k el mon no s'atura? Com és que la gent fa com si res....
    Beti Martí Setembre 23, 2017 9:22 pm
    Eva realitzes (de realitat, no de fer) tan bé aquest sentiment de catàstrofe humana. Aquest sentiment q em fa sentir egoista, recelosa de la felicitat dels demés, dolenta, amargada, injusta amb les coses justes, ignorant del què m'envolta. Poc interessada en tot i en res. Interessada només en q el món s'aturi i em doni aire. Per respirar. Per agafaren forces. Ànim... Però no, no té ni el més mínim interès en la meva recuperació. Gràcies, i no saps com.
    Anònim Setembre 23, 2017 9:26 pm
    Pensem molt en ell en els moments que estem vivint... I ens conforta llegir-te també en aquests díes... I ens agrada saber que, poc a poc, vas veient llum enmig de la foscor de l'absència. ❤️❤️❤️❤️❤️
    Anna Badia Setembre 23, 2017 9:39 pm
    I encara t'ofendrà molt de temps. Però un dia, et compraràs les arracades, faràs el canvi d'armari sense adonarte'n i aniràs de festa major i a més la disfrutaràs i tot d'una la vida s'obrirà pas sense que te n'adonis. El que costa molt es parlar en passat... Encara agafo el telèfon per explicar-li això o allò, encara penso en que faria si ara fos aqúí. Han passat cinc anys ja però no hi ha dia que no hi sigui present per una cosa o altra. No et diré que tot passa ni que t'entenc ni que t'hi acostumaràs, per que, sincerament, quan m'ho deixen anar a mí, a mí m'ofèn
    Micaela Setembre 23, 2017 9:48 pm
    Eva, una abraçada tan gran... Es la vida remullada de dol... No deixis de compartir-ho... Gràcies
    Anònim-2017 Setembre 23, 2017 10:02 pm
    Espero que no t’ofengui si m’ofereixo a ensenyar-te a tocar el piano
    Carme Arnau Setembre 23, 2017 10:51 pm
    A mí també em passa. Voldríem que tot el món caminés al notre dolorós pas i per això res ens plau del que vivim i compartim amb els demés.
    Joana S A Setembre 24, 2017 12:43 am
    Com pot ser que el món continue el seu camí com si rrs hagués passat? T'entenc... a mi també m'ofenia el riure de la gent, l'escalfor del sol... Tot era anar muntanya amunt... Un dia ja no molesta tant. Un dia somrius un altre cop. Una abraçada Eva.
    Pertu Setembre 24, 2017 12:50 am
    M'ofèn, i no pas poc que hagin passat deu anys i segueixi sentint un buit. Sentir-me feliç a estones i riure amb les pallassades dels meus fills que no són teus. Dels fills que mai podran ser "nostres". D'haver estat capaç de seguir fent via. Visc ofesa però visc. Perquè major seria l'ofensa sinó em sentís afortunada x tot l'amor rebut per tu i pels que m'acompanyen en aquesta via. Per sempre.
    Anònim Setembre 24, 2017 1:00 am
    Profundament humana i real, Eva, no deixis mai d’escriure
    Ignasi López Rovira Setembre 24, 2017 1:10 am
    Ens sap greu però sense sapiguer com aprenem a viure la vida tot i les al.legries i tristors que patim Una abraçada
    Anònim Setembre 24, 2017 1:22 am
    És millor sentir ràbia, prendre't, enfadar-se, sentir-te malament que estar anestesiada, comences una segona etapa. Un petó2017
    Anònim Setembre 24, 2017 2:02 am
    Gràcies Eva. Sense ganes d'ofendre't, però vull dir-te que m'encanta com escrius .
    Flyfreebird Setembre 24, 2017 4:20 am
    Gràcies per escriure des del cor. Això em recorda que escriure ens salva de les situacions on em sento mes vulnerable. I només per recordar.me això, moltes, moltes gràcies Eva :)
    Jerònia Setembre 24, 2017 8:21 am
    Una abraçada, Eva.
    Rosa M . Setembre 24, 2017 9:09 am
    Hola, m'ha identifico molt amb el procés de dol q vas relatan, Jo sóc feliç i molt, necessites temps..... Tots els q hem estat de dol, crec q tindrem un únic pensament quan veiem la nostre mort....q serà venvinguda. Mentrestant a gaudir- Ho i fer feliç el nostre entorn.
    Anònim Setembre 24, 2017 9:42 am
    I m'ofèn quan la gent s'extranya que t'hagis enfonsat i faci servir les paraules: amb lo valenta que ets! La vida continua! .... I tu no vols que la vida continuï, vols i necessites que es pari, per a intentar omplir i refer aquell troç de tu que sents que t'ha sigut arrencat i fa tant de mal, i no et deixa respirar... I per això es necessita temps, molt de temps.
    Pep Oncins Setembre 24, 2017 10:12 am
    s/v
    Montserrat Barberà Setembre 24, 2017 10:44 am
    No vull donar-te cap llisó de la vida, però la vida segueix, malgrat els nostres neguits i tristeses. Se'ns dubte escriure ajuda, els teus escrits son molt bonics, quina sort saber expressar aquests sentiments tant intims!. M'agradaria ajudar-te, però ja sé que és difícil, només puc donar-te el meu suport i de veritat, en aquests moments que estem vivint d'aquesta bogeria "independentista", trobo molt a faltar les opinions d'en Carles. Una abraçada,
    Litetamona Setembre 24, 2017 11:08 am
    Llegint el teu post i els comentaris, s'han omplert els meus ulls de llàgrimes. Llàgrimes de tristesa... o d'alegria per sentir dins la meva ánima; per poder fer-me meus els sentiments tan bonics de tots vosaltres. Gràcies Eva i a tots!
    Anònim Setembre 24, 2017 11:38 am
    Quan és mort algú que ha estat el doble del meu fil vital , res té sentit; és com voler atrapar l'aigua que s'esmuny inexorablement entre els dits .
    Esquerp Setembre 24, 2017 11:51 am
    Només virtualment, no pateixis. Les meves llàgrimes mentre t'escric, però, són ben reals. I tanmateix...
    Anònim Setembre 24, 2017 12:18 pm
    Veus amb impotència que encara que tu estiguis dins d'una tristesa immensa, res s'atura. El món continua girant....no hi ha res que s'aturi i es fixi en el teu dolor. A vegades no ve de gust viure.....però hem de fer-ho! No deixis mai d'escriure Eva. T'estimo!
    Isabel B Setembre 24, 2017 12:35 pm
    A mi no m'ofèn.... Em provoca dolor que m'estigui acostumant a parlar en passat del meu fill, quan tot just ni fa dos mesos que va marxar. Què la vida continui igual com si la seva perdua sols fos meva i no deixa cap petjada. Sofriment per la desaparició del present tal i com era fins abans de la seva maleida malaltia. I la desaparició dels seus futurs i de tot el que ja no podrà ser. El que està passant ja no m'interessa gaire, però a cops una espurna de la meva antiga jo reapareix encuriosida... Però si m'ofèn les paraules de: Anims, ho has de fer per la teva familia, has de ser lluitadora, tirar endavant,...I un cert rebuig dels familiars i amics que Ja no accepten que encara s'estigui sumida en el dolor i en la soletat i vulguis continuar-hi. La que Jo era abans mai més tornarà, ha desaparegut, una part de mi me l'han esquinçat.
    Sílvia Alcàntara Setembre 24, 2017 2:20 pm
    Sí, ja sé que ho fas i que t'han dit de mil maneres que no ho deixis, que les teves paraules són un regal, que emocionen, que acompanyen, que ajuden a respirar, a viure, a ser millor persona, que aconsegueixen aquest miracle. Fins que un dia aprendràs a mesurar el temps a abraçades. Eva, continua escrivint, Una abraçada!
    ralba5 Setembre 24, 2017 2:50 pm
    T'entenc perfectament... i tan de bò, quan em sentia com tu ara, ho hagués pogut transmetre amb aquestes paraules... una abraçada.
    Anònim Setembre 24, 2017 4:49 pm
    A nosaltres ens va ensenyar a viure I a morir. A vosaltres us ha donat molta Vida I massa mort.. I tu, entre mig, mirant de que no guanyi ni una ni l altra...que dur! Gracies
    Mar Llorens Setembre 24, 2017 6:19 pm
    Una gran veritat que pot costar d entendre si lo l ha viscut un mateix.
    Adomenich Setembre 24, 2017 8:26 pm
    Quant de mal fa sentir un "t'entenc" quan no ho entens ni tu mateix, i un "jo també ho he viscut", o un "ànims has de seguir", quan tot és fosc, i no tens forces ni ganes d'obrir el llum... I quin bé fa una abraçada, un silenci còmplice, un "sóc aquí" sense cognom. Com ens costa acompanyar, que difícil és saber estar a prop d'algú en un dol. Les ganes que tothom rigui, i estigui bé, i més aquells que ens toquen d'aprop. Viure-ho és dur, però estic convençuda que dura el temps suficient per reinventar-nos, per agafar forces i redibuixar un somriure sincer, una vida, que malgrat no sigui la que teníem prevista, segueix bategant. Una abraçada.
    Anònim Setembre 25, 2017 12:01 am
    El món no s'atura.... però tot va a poc a poc. Cada petit canvi és inmens ara en la teva nova vida. Els que hem perdut a un estimat, entenem el que dius. Una forta abraçada.
    CarmeB Setembre 25, 2017 9:39 am
    En aquests dies d'absurds, amb les teves sentides paraukes ens has tiornat al món real, al que realment importa i que sovint oblidem. Només puc dir-te, gràcies i molta força per tirar endavant.
    AnònimEusebia Setembre 25, 2017 11:27 am
    Tinc 78 anys. UNA ABRAÇADA
    Gaspar d'Artà Setembre 25, 2017 11:41 am
    Benvolguda Eva, Llegesc el que escrius i m'enamor de les teves paraules, dels teus sentiments, del teu exemple vital, de la teva actitud personal. Gràcies per ser-hi i contar-ho. Una abraçada al cor!
    Natalia Setembre 25, 2017 12:38 pm
    Jo fa tres anys em mirava el piromusical de la Mercè des de la finestra d' una habitació, a la clinica on el meu marit deia adeu a la vida. Era festa major i em dolia. En tres anys he remuntat i les coses no les oblido, pero no dolen tant. Torno a gaudir de les coses que m' agraden, però el piromusical no l' he mirat mai mes. Ànims et recuperaràs i encara que mai sigui com abans, segur que en molts moments també hi parles i el sents al teu costat.
    Anònim Setembre 25, 2017 12:56 pm
    Hola Eva! Durant anys passàvem sovint per davant del Valle Hebron i ens deiem tots dos.Fixa't la nostra vida segueix i els malalts de l'hospital voldríem de segur que la vida s'aturés pet ells i per tots. Ara hem sigut nosaltres que hem estat a dalt a les finestres i hem mirat amb ràbia sí amb tristesa com la vida seguia i seguia allà baix a la carretera i nosaltres voldríem que es parés perquè així potser res hagués passat. Ara ja som fora i fa temps que hi anem molt ,molt sovint.I en una d'aquestes visites vàrem poder parlar amb el teu Carles i li vàrem dir que érem els seus"fans "com els artistes i que teníem tots els seus llibres etc.etc Ens va fer molta il-lusió(no t'ho pots imaginar) Dijous nosaltres tornem a l'hospital esperant sempre resultats (tu ja m'entèns) No sabem com anirà tot però només et volem dir que no canviïs mai!! Una forta abraçada!!! Ah!I volem que tot s'aturi perqiè és massa injust
    Anònim Setembre 26, 2017 9:52 pm
    No da un any que tinc fb. I gracies al fb trobe Cultura catorze, al Carles i la posibilitat de lleir i escoltar català. Cuan veia al Carles em preguntaba qui sería la seva dona. I aqueste estiu et trobat a tu, Eva. Et imagino davans d'el papel en blanc, rumiant i rumiant fins trobar la paraula. I sol aquest ja en fa pau, per que cuan trobas la paraula i el deixas surtir, surte amb ella una miqueta de dolor. Jo mai he plorat als meus morts i amb las tevas paraules començo a plorar-hos. Ara en recordo de un poema d'el Pedro Salinas: "No me abandones dolor, última forma de amar... Te gracia, no puc plorar, però en recordo perfectament d'els versos d'el Pedro Salinas, una bojeria... I una última cosa, cuan sentes dolor es per que estas viva.... Perdón per el meu català, ancara estic aprenen amb tu, Eva i amb la gent que et escriu. Moltes gracies per tu y per tothom. Un pató i una abraçada des de fora de Catalunya.
    Un més Setembre 28, 2017 3:33 pm
    Hola, Fes-me un favor deixe't d'ofendre'm i posat a tocar el piano, si no t'agrada el guacamole bo que fas no te'l mengis. I mentir-se un mateix és tan primordial com no fer-ho. I em pregunto perquè et contesto però és que me sentit ofès per la teva primera frase. I sé d'on vens però no sé on vas. I estarà bé compartir el dolor però amb qui i quan i a on? Quan es va morir el Carles vaig fer un poema, perquè jo també estava de dol No el vaig publicar mai enlloc i no en tinc costum de fer-ho però ara desprès de les teves paraules ja no he pogut dir que no, segurament no és molt bo però tot i fa: Començava un nou any per A la teva apreciada vida Coratjosa i plena d’alegria. –Tens l’esperit de companyonia Que m’ofereixes cada dia– Omples el got de vi de l’amor, Amb poques paraules besades Amb aixó en tinc prou per Sentir-me feliç; fort; pel teu cor No deixis mai de ser lliure Al meu costat, no deixis mai La serenor del matí, en fugir la boirina Ves al migdia, torna a la nit Torna sense cap rencor al jaç de la vida Com soms tu i jo per començar Una nova vida, i que ens dugui PD: Ah per cert et disculpo Salut i bon rotllo!

Nou comentari

El Boig per tu en piano
Estrenem una de les versions amb què Joan-Pau Chaves homenatja himnes catalans
Més entrades...
La mutació desitjada
El CaixaForum presenta una exposició d'art contemporani per pensar noves maneres de viure
Més entrades...