No-res-no-tot

I aquí estic jo però realment fa estona que m’he aixecat i et crido

Foto: Kevin O’Mara


Massa intensa. M’ho has tornat a dir. He aixecat la mirada i l’he fixat en un punt indefinit. En un primer moment fins i tot m’ha semblat innocent. Fins i tot m’ha semblat que aquesta vegada me n’havia escapat, que podia continuar remenant el cafè i salvar la conversa abans que el silenci creués el límit de la incomoditat. Però no he pogut. La fletxa verinosa se m’ha clavat al bell mig d’aquest no-res-no-tot que tinc al pit i un cop més aquí estic jo, assentint amb el cap, empassant una saliva que cada segon que passa guanya densitat per deixar pas a un ciment asfixiant. 

I aquí estic jo però realment fa estona que he marxat, que em refugio en el petit espai que queda entre la meva epidermis i el món exterior mentre em curo les ferides que no es veuen perquè si es veiessin potser ens les podríem comptar els uns als altres. Perquè si es veiessin potser seríem tots tan dèbils que no existiria ni aquest avui, ni aquesta ciutat, ni aquest bar gris de cantonada, ni aquesta trista cadira. I aquí estic jo però realment fa estona que m’he aixecat i et crido, fins a eixordar-te, que un dia vaig decidir que les meves ferides havien deixat de ser invisibles. 

Comentaris

    Anònim Novembre 1, 2018 7:47 pm
    La intensitat ens fa (encara més) vives malgrat les ferides!

Nou comentari

Laura
I si l’atzar et porta lluny,/ que els déus et guardin el camí
Més entrades...