Foto: Gemma Ventura.


“Everybody’s worrying about where they’re going to go
When the whole thing’s done
But no one knows for certain and so it’s all the same to me
I think I’ll just let the mystery be.”

Let the Mistery Be, Iris DeMent.



La maleta blava on he guardat casa meva. El passaport que m’han fet mitja hora abans a la T1. L’avió que per miracle ha sortit amb mitja hora de retard: això vol dir que l’havies d’agafar, em diu algú. Les senyores escoceses, de galtes vermelles, que dormen al costat meu. Les rodes que giren. La pista és llarga i grisa. Alenteix, s’atura uns segons. Ara sí, arrenca amb força. La veu de l’intèrfon, la pressió que sento al ventre, les rodes que deixen de tocar l’asfalt i, amunt, amunt, amunt, rodolen al cel. I ara fa un tomb al mar, i allà al fons hi ha la platja on fa quatre dies pensava en el dia que marxaria: hola, jo del passat, ja soc aquí dalt, gràcies per haver triat que sí.

Les cases són com formigues: a dins de cadascuna hi ha algú pensant en els seus problemes. I tot es veu minúscul, de joguina. Des d’aquí dalt, soc per sobre de les ciutats, de la gent, dels semàfors, és com si m’allunyés del món i amb els ulls el fes petit. Com si m’allunyés de mi. I com més lluny, menys pesa tot, més ocell, més sensació que el que he viscut fins ara ho he somiat. I al sostre, el blau negre de l’univers, i a sota, el blau marí de l’oceà, i al mig, la projecció, com un cinema íntim, de totes les persones amb qui he estat aquests dies.

Quan tornaràs? No ho sé, no ho vull saber, a finals de juliol, potser a l’agost. Vull deixar un marge al misteri, perquè em guiï ell. Perquè m’agafi de la mà i em porti on, ara, davant la finestreta, encara no sé. És tan bonic saber que tinc un foli al davant que d’aquí uns mesos llegiré, i que soc en el moment abans d’escriure’l. Vine, vida nova. Les cares noves, les veus d’homes i dones, els ulls que no sé quina forma tenen. Que vinguin els pobles on no he estat mai. On un senyor o potser una noia em servirà el cafè. On hi haurà un verd més verd que cap altre verd, i potser fred, i potser pluja fina, i potser un pescador, i potser la llum d’un sol tímid i boirós.

L’avió comença a baixar. Travessem un llençol de núvols. Les cases d’Edimburg cada cop són més a prop, més definides. Que vingui la vida nova, que la vella ja sé on és.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Àngels a juliol 21, 2022 | 14:05
    Àngels juliol 21, 2022 | 14:05
    Bones vacances!

Nou comentari

Comparteix