No suportem l’hivern

Perquè hi ha matins però no hi ha nosaltres

Foto: Kinga Cichewicz
Foto: Kinga Cichewicz


No volem pels altres el que a nosaltres dol,
però ens encanta bramar fort,
amb el balcó obert per si algú ens sent.
Per això no suportem l’hivern.

Jo Jet i Maria Ribot


Sé que ja no és estiu perquè fa dues setmanes que llueixo la gavardina que vaig comprar a Williamsburg i noto el regust ferrós de llavis tallats a la boca. Perquè el tatuatge del turmell esquerre s’amaga darrere la censura dels mitjons llargs i les botes de canya alta. Perquè els canells blancs plens d’artèries i venes liles tortuoses em bateguen sota els jerseis encara-no-de-llana que vaig portar de casa els pares omplint dues maletes i tres bosses de plàstic.

Els dies s’escurcen i les busques del rellotge retrocedeixen mentre juraria que també ho fa alguna cosa dins meu. I de sobte, aquest cop no cal tancar els ulls, soc en aquell matí de dimecres de novembre de fa dos anys sota els llençols grisos i els coixins freds sota el clatell. El matalàs és a terra i el Born batega darrere els porticons verds bufats que mai van tancar bé mentre et ressegueixo amb el dit índex tots els angles aguts de la cara. I em mires amb aquells ulls-finestra-marró-sense-final i jugues amb els meus tirants de ratlles amb l’únic propòsit de deixar-me sense roba abans que els primers rajos de sol delatin l’inici del dia. I dibuixes un somriure tort i em dius que deixem l’hivern enrere i fugim a buscar els estius del planeta abans que sigui massa tard. Abans que hagi d’afrontar la verticalitat i sortir de l’habitació mentre noto sobre el meu estèrnum un forat negre que concentra amb clara desproporció tota la pena d’aquest món. Abans que creui mitja Barcelona amb el nas fred i el cafè del forn de davant de Santa Caterina bullint a les mans lluint ulls negats a traïció que entelen la nit i les hores anteriors.

Sé que ja no és estiu perquè fa dues setmanes ens vam entrecreuar quatre missatges i ens vam dir que tot bé i ja està. Perquè hi ha tants carrers que encara no puc trepitjar com cançons que no puc escoltar. Perquè hi ha matins però no hi ha nosaltres i els dies s’escurcen i les busques del rellotge retrocedeixen mentre constato en veu baixa i pels dos –aquest luxe me’l permeto– que passarà el temps i seguirem sense suportar l’hivern.

Comentaris

    Jubilat. Novembre 4, 2021 9:25 am
    Doncs mireu: n'hi ha que no suporten l'estiu . I jo en sóc un. si us hagués tocat de treballar mentre la majoria d'altres fan vacances- i durant 42 anys- segur que pensarieu d'altra manera

Nou comentari

Imagine
I hope someday you'll join us/ And the world will be as one
Més entrades...