No tothom té tanta sort

Sents l’impuls d’aplaudir els pares i mares amb vides mil cops més desgraciades que la teva

Foto: Nicolas Alejandro


“Veient com són de macos, no entenc que algú pugui fer mal a un nadó”, diu el teu pare mentre s’empassa un reportatge que oscil·la entre la denúncia i el morbo. Rèplica teva, mig per dur-li la contrària i mig perquè t’ho creus de debò: “Doncs no costa tant d’entendre, papa. Jo mateixa he tingut temptacions de tirar algun nen per la finestra, i mira que me’ls estimo”. I calles, que s’acosta un menor d’edat: encara es prendria literalment les teves paraules i faria volar un germà balcó avall.

La gent diguem-ne normal s’escandalitza amb les notícies d’infants maltractats, deixats de la mà de déu o abandonats vius o morts dins de contenidors de matèria orgànica. Escandalitzar-se és fàcil i de franc. És més complicat i dolorós ficar-se en la incòmoda pell de l’home o dona capaç de cometre un crim contra una personeta indefensa que confiava cegament en el pare o mare amb dimoni incorporat.

No faràs d’advocada defensora de ningú: no sabries com posar-t’hi. Però més que horroritzar-te per les bestieses que fan els pobres que no se’n surten, i que prou pena tenen, sents l’impuls d’aplaudir els pares i mares amb vides mil cops més desgraciades que la teva que planten cara a milions d’entrebancs i aconsegueixen tirar endavant sense prendre gaire mal. Sents l’impuls d’aplaudir les mares de fills no desitjats que han d’assumir l’esclavatge maternal sense l’ajut del paio que les va deixar prenyades: dones que no buscaven un fill ni de broma i que porten com bonament poden el fet d’haver-lo trobat.

Tenir fills compensa, i tant que compensa, però sempre que t’ho miris des d’una certa perspectiva, amb ganes de fer balanç i amb més d’una neurona desperta. Tenir fills també atabala i angoixa i ofega i desespera i pot enfonsar en la misèria els qui han rebut unes cartes molt pitjors que les que et van repartir a tu el dia que vas néixer. En un part natural sense anestèsia, envoltada d’amor, un divendres assolellat de primavera. Tanques els ulls, recules més de quatre dècades i et sembla veure el teu pare plorant d’alegria: “És una nena, és una nena!”

Comentaris

    Anònim Agost 28, 2019 1:47 pm
    Quina raó tens... ho he pensat moltes vegades!!!!
    Maria Assumpció Agost 28, 2019 2:27 pm
    Fabulós article ??
    Anònim Agost 29, 2019 11:16 pm
    Tens molta raó. Un gran article. Jo que tinc 2 nens, un amb una discapacitat, i el pare se'n va desdi fa 4 anys, puc corroborar tot joc que dius. Els estimes, lluites, però no tens vida, no tens amics, no tens res més que això... tot hi així que són la meva vida, moltes vegades penso que'n estic cansada!!
    Roberta Setembre 1, 2019 8:56 am
    Article valent!!!! M’ha tocat!!! Hi estic d’acord!
    Anònim Setembre 1, 2019 11:22 am
    El primer mes després d’haver nascut la meva filla vaig poder seguir el recorregut d’aquest pensament

Nou comentari