Entre dos plats d’arròs i una copa de vi m’expliques la història del tiet de la teva mare, i quan arribem a les postres ja has tret a jugar dos terços de la plantilla d’avantpassats que ja ningú recorda. Parles fort i t’ajuden a seguir la conversa dos aparells minúsculs darrere les orelles que a vegades no tenen pila i ningú ho sap. Les teves mans gruixudes emulen els relleus de l’escorça dels arbres on passejàvem quan jo encara no aixecava un pam de terra. Avui t’escolto i somric mentre empasso mig glop de cafè.
Llueixes el jersei granat dels dies de celebració i els teus ulls tenen la llum d’un nen de dotze anys que sap que ha arribat el dia gran. Et delaten les mirades que li etzibes a l’àvia quan tots riem de l’última bajanada que acabes de deixar anar, avalada només pel privilegi de ser el més gran de la taula. Cent cinquanta metres de caminador et separen del sofà de casa teva a la taula plena de gent i garbuix on seus ara. La tarda s’allarga. Les ganes de viure encara més et punxen els pulmons i les artèries i tu les reculls, guardant-les amb cura i rebent els dies i els anys amb la calma de qui espera que n’hi quedin molts per viure.
D’aquí a tres setmanes posaràs un nou al capdavant de les desenes i l’esdeveniment t’agafarà ocupat, com sempre. Potser canviant la terra de les plantes de l’hivernacle, potser retallant articles de diari, revisant fotografies de quan el pare era petit o acabant de polir la façana del pessebre que tantes ganes tens d’ensenyar-nos. I faràs veure que això no va amb tu, com quan parles de la gent gran en tercera persona, somrient per sota el nas. I faràs veure que això no va amb tu, com quan dius que aquest món ja no és el teu, però ets el primer de saber quant ha pujat el dièsel i les últimes declaracions de l’últim parlamentari de torn.
D’aquí a tres setmanes posaràs un nou al capdavant de les desenes i saps i sé que et rendiràs a l’evidència i bufaràs les espelmes sobre una taula plena en una festa que fa mesos que ens prohibeixes. Et mirarem fills, filles, nets i besnets i recordaré que un dia em vas dir que no entenies per què havies de marxar si estaves tan bé aquí amb tot el que estimaves. I et mirarem fills, filles, nets i besnets i potser just en aquell moment t’adonaràs que ja és impossible que marxis mai.
