Foto: Pablo Ricco


Sec a la tercera taula. Sí sí, com sempre, un cafè amb llet. Rere el taulell: Qui s’ha deixat la tapa oberta dels canelons? La noia rossa: Jo no, eh? Que me’n recordo que a les vuit del matí l’he tapat i hi havia una mica de celo en un cantó i se m’ha quedat enganxat en aquest dit (vet aquí el poder de la concreció). Ei, jo tampoc. I fa una passa enrere. L’altra, atenent la gent, entre barres de pa, pastissos i croissants: Pot venir algú i després ja ho discutirem? L’encarregada: Quan pleguem fem una reunió.

Des de fora, podríem dir que gairebé sembla absurd desgastar-se per això. Au va, només són quatre canelons. Us els repartiu i us els mengeu i bon diumenge. Si no fos que fer-los requereix temps i esforç. Que hi ha persones i rellotges al darrere. Que el menjar (que algú l’ha dut al mercat, algú l’ha venut i algú l’ha cuinat) es pot fer malbé.

Treballar també és una forma de respectar. En les feines en què tot passa per diverses mans no es tracta de fer per fer, de pressa i corrent i ja t’ho trobaràs, sinó de cuidar. De responsabilitzar-te. I si t’equivoques, perquè és tan humà com necessari per aprendre, de demanar perdó.

Joan Maragall, en un text preciós, assegura que “el món s’adobaria bé tot sol,/ només que cadascú /fes el seu deure amb amor”. I des de la taula de l’esquerra li dono la raó. A vegades, en un detall minúscul sembla que t’hi vagi la vida i tot l’aire que respires. Però no ens enganyem: les maquinàries grans estan fetes de peces petites.

I en el fons potser no es tracta tant de prendre distància, sinó de ser conscient de la mesura amb què t’hi impliques. Qui sap si així el plat estaria més ben repartit i ho podríem pair tot millor.

Nou comentari

El piano

Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir
Comparteix

Jessye Norman, la veu poderosa

Recordem la soprano veient-la interpretar un fragment de «Tristany i Isolda»

Passadís

Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX

Comparteix