Foto: Jofre Ferrer
És dimecres i sóc a Girona, a l’andana del tren en direcció a Portbou. En menys de vint minuts seré a un dels meus lloc preferits i, just abans d’arribar-hi, l’Empordà m’ha promès tramuntana. Em poso la caputxa i somric. Poques coses m’agraden més que el vent violent d’aquí dalt. Quan arribo a Camallera, no hi ha gairebé ningú. Entro al Bar Lluís, demano una cervesa i m’assec en una de les taules de fora, amb la consciència que acabo d’obrir un claudàtor que feia temps que necessitava.
Aquesta darrera setmana, no us enganyaré, m’he girat una mica amb el món. Refugiats, acords vergonyosos de la Unió Europea, atemptats a Brussel·les, el tractament que es fa de tot això als mitjans, la sensació que davant de cada nou problema l’anterior desapareix, que tot pot ser efímer independentment de la importància que tingui. Però no només això: també els comentaris de la gent a les xarxes, els que jutgen el dolor aliè i els que culpen sense fonaments. Els tertulians que comenten l’atemptat cinc minuts després que hagi passat. La immediatesa de les conclusions i els dits assenyaladors. La desinformació en un temps en què ho tenim tot a favor per saber el que està passant, els motius pels quals ha passat. Davant de cada nova catàstrofe, constato amb tristesa que l’allau de reaccions (i de crítiques a aquestes reaccions) amaga una impermeabilitat esfereïdora. Com si l’horror fos una pel·lícula que estem comentant. Com si a cada nova imatge, la realitat esdevingués menys real.
Camallera és connectar-me amb el món i tornar-lo a estimar. Veure la relació especial que en G. i en P. tenen amb la natura. És el debat raonat (i a vegades encès, com ha de ser) sobre les coses amb gent que estimo i la joie de vivre constant. Una mena d’oasi habitat per gent que estima el viure i està en contacte amb el món, en un sentit ampli.
Quan surto a fumar al porxo, veig de lluny en P. i en G. feinejant a l’hort. Estan construint una bassa per a les granotes. Ahir vam anar a buscar aigua al Fluvià perquè els habitants de l’ecosistema artificial puguin sentir-se com a casa. M’agrada veure com treballen, com en G. passeja el carretó amunt i avall ple de còdols, com, de tant en tant s’aturen i discuteixen –suposo- quina és la millor manera d’encarar el projecte. A dins, desfaig xocolata per sucar el pa de pessic que en G. i jo vam fer ahir, abans de sopar.
Sempre és això: ahir, amb un sol radiant, paràvem taula al porxo per menjar-nos un arròs amb gambes i espàrrecs exquisit que ens havia cuinat en P. De fons, un especial de Jobim a Ràdio 3 i tramuntana de Roses. Sol, vent, una cervesa ben freda i la tapenade exquisida de la M. São as águas de março fechando o verão/ É a promessa de vida no teu coração, cantava en Jobim a la ràdio. I de sobte, tot encaixava i era perfecte. I jo era feliç. D’aquella manera de ser feliç que només trobes a les petites coses, als moments concrets.
Aquesta casa sempre bull. Hi convivim tres generacions: la iaia, que va viure la guerra, la postguerra i, indirectament, l’exili. En P. i la M., que han dedicat gairebé tota la seva vida a lluitar, durant la postguerra i la transició perquè nosaltres ens trobem un món en què valgui la pena viure. I nosaltres, la L. en G. i jo mateixa, rondant la trentena, que intentem no passar de puntetes pel món i potser per això vivim constantment entre la indignació, la incertesa i el collige, virgo, rosas.
Sentint parlar la iaia, en P. i la M. sobre tot el que han viscut, m’adono que la meva existència, malgrat els temps que em toca viure és realment plàcida. Que tot passa molt lluny de mi i alhora ho tinc molt a prop. “Som molt afortunades”, li dic a la L. Ella, tan pragmàtica com sempre em respon: “No ho tinc tan clar”.
Però aquí a Camallera ens sentim una mica salvades. El temps té un altre ritme i el silenci ens regala una sensació il·lusòria de tranquil·litat, de retorn a tot allò bàsic.
Potser per això, des de fa anys, m’acompanya la certesa que vull passar els meus últims dies aquí, a l’Empordà, lluny del brogit i estimant la terra i el món. Amb tramuntanades ocasionals que em capgirin una miqueta. I una bassa amb granotes. Quan trobi la casa on viuré, estic convençuda que en G., a canvi d’un bon dinar, m’ajudarà a construir-la.
