Octubre

És la por a la por de perdre quan ja ho has perdut tot, un no voler tornar als llocs que m'han fet jo

Foto: Nate Neelson


És una fiblada elèctrica a l’esquena de bon matí. La pústula preludi d’una ferida oberta. Un dimarts entre llençols i massa vent per ser Eixample. Els rajos de sol intentant esquivar la brutícia dels vidres oblidats mentre sona Famous Blue Raincoat.

És l’acidesa del vi portuguès a les genives un vespre a la vora del Douro. T’he promès que tornaria a escriure i m’has comprat una llibreta. Somrius desviant la mirada. Qui et coneix sap que et falten mapes.

És un carrer que és el de sempre però que no reconeixes. Una tela als llavis i el dolor incrustat al diafragma. Bronquis esquerdats. Aire que es perd entre vísceres que suren en tristesa. Les últimes paraules empaquetades dins la fibra òptica que mai vas utilitzar. L’adeu i la pròrroga de quatre mesos.

És Urquinaona però aquest cop qui crema som nosaltres. Les teves costelles encaixant amb els meus avantbraços tremolosos. Els primers pantalons curts. El plor sincopat. L’últim que mai és l’últim i ho sé i ho saps.

És la por a la por de perdre quan ja ho has perdut tot, un no voler tornar als llocs que m’han fet jo.

És aquest enyor com un abisme a la punta dels dits. 

 
Tot el que tinc.
 

Comentaris

    Anònim Novembre 10, 2020 11:14 am
    El que dius i com ho dius. Gràcies!!

Nou comentari