Foto: Clàudia Codina
Foto: Clàudia Codina

Són al passadís, dins el moble sabater blanc i estret que vaig comprar a Ikea l’hivern passat. Recordo que era una tarda aleatòria de primavera quan vaig decidir, en un rampell digne de brot obsessivocompulsiu, comprar mobles per ordenar la roba, les sabates i la meitat de vida que tinc empaquetada en aquest pis de l’Eixample de rajoles blaves i ocres que és cau, casa i refugi.

Les defineix la talonera vermella, el cuir blanc setinat que cada dia és més gris i els cordons gastats que es trenen sense massa gràcia ni floritura sobre el dors del peu. 

He sabut que Stan Smith és un tenista nord-americà que va néixer als anys quaranta a Carolina del Sud i que va arribar al cim de la seva carrera als anys setanta. El tio va desfilar per Wimbledon, la Copa Davis i el Roland Garros com si fos casa seva, i és que –fent una cerca ràpida a Viquipèdia i sent una total ignorant del món esportiu–, em consta que no va deixar de guanyar cap dels grans torneigs als quals tot tenista aspira. Devia ser al voltant dels seixanta, mentre adolescents com el meu pare l’admiraven des de totes les cases i pistes de tenis del món, que va decidir de forma conjunta amb Aldolph Dassler, empresari alemany fundador d’Adidas, crear un nou model de vambes.

La idea inicial era dissenyar un calçat esportiu específic per jugar a tenis i que, a diferència dels anteriors, deixava enrere la lona i incorporava una part superior de cuir i sola de goma sintètica. Això també li va sortir bé. Fabricades per primera vegada a França l’any setanta-vuit, les vambes Adidas Stan Smith es van vendre com si no hi hagués demà fins a arribar l’any noranta-quatre a més de vint-i-tres milions de parells venuts a tot el món. El dos mil setze ja superaven els cinquanta milions.

Crec que era més o menys l’hivern del quinze o setze quan el meu jo adolescent va decidir demanar-les com a regal de Nadal. Ara mateix soc incapaç de recordar amb claredat si m’agradaven de feia temps o van entrar dins un dels plans de contingència que el meu jo de peus grossos adolescent duia a terme a l’hora de comprar sabates. Les vambes alemanyes no fallen i sempre pots demanar-ne una talla més sense que et diguin que són d’home o que ja no es fabriquen models de dona amb un quaranta-u, adeu fins aviat. El que sí que recordo és la cara d’il·lusió del meu pare al veure-les, comprovant amb un somriure mig tort que no només les modes tornen, sinó que era possible en un univers no tan llunyà que ell i la seva filla adolescent portessin les mateixes sabates alhora sense que ningú quedés excessivament fora de joc.

Va ser fa poc, mentre comprovava com de gastades i velles estaven ja, que em vaig adonar que en els fotogrames de la majoria de moments importants dels últims vuit anys les porto als peus. A vegades amb mitjons que no es veuen, d’altres amb mitges i mitjons llargs i cridaners. Completant un look digne de new yorker o simplement sota un xandall gastat, tot alternant protagonisme amb papers secundaris que ningú recordarà. Però sempre allà. 

Sobre aquesta sola de goma sintètica he fet primers i últims petons. He recorregut quilòmetres de capitals i he desafiat les roques esmolades de les cales més boniques de l’Empordà. He ballat al ritme de la veu d’Alex Turner en directe i he fet l’examen més llarg, decisiu i dur de la meva vida. He trepitjat trossets de muntanya perduts enmig de la Turquia rural i he fet la meva primera guàrdia de vint-i-quatre hores. M’he disfressat, he corregut i he begut cervesa fins no poder parar de riure. He dit coses fortes cridant i en veu baixa a l’orella d’algú que estimava i he firmat el meu primer contracte de lloguer. 

Sobre aquesta sola sintètica m’he tatuat, m’he trencat un peu i he dit adeu a una àvia. I potser és per això que ara que el cuir –que no és lona– comença a esquerdar-se i la goma de la sola deixa filtrar l’aigua de la pluja dels carrers de Barcelona se’m fa tan difícil això de reconèixer que potser ja està. Que quasi deu anys són molts, que n’hi haurà d’altres. Que no soc d’aferrar-me als objectes, que no passa res si. Però em faig la sueca i vaig tirant i les llueixo sabent per dins que encara no estic preparada. Mentrestant, segueixen dins el sabater blanc durant les nits i fent-me de còmplices silencioses que m’abriguen els peus els dies que no plou.

Potser la vida és fer-se gran dins unes sabates.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Pilar Foix a gener 26, 2022 | 10:47
    Pilar Foix gener 26, 2022 | 10:47
    Un text molt real Claudia. Hi ha objectes que acaben formant part de nosaltres i resulta molt difícil separar-se'n. Per cert, jo gasto el 42!!!
  2. Icona del comentari de: Jordi a gener 26, 2022 | 14:58
    Jordi gener 26, 2022 | 14:58
    Preciós l'escrit... Només un però (formal), no ho va guanyar tot el gegant Nord-amèrica. Tennista excel·lent però que no va poder amb algun grand slam. Sens dubte va triomfar més amb les sabatilles!!
    • Icona del comentari de: SPI a gener 26, 2022 | 17:31
      SPI gener 26, 2022 | 17:31
      Òndia, si no vaig errat no hi ha "algun Gran Slam" hi ha el Grand Slam que crec que és guanyar durant el mateix any els torneig de: Austràlia; Roland Garrós; Wimbledon i l'open USA. I de moment, els únics que ho han aconseguit són: John Don Budge (any 1938); Maureen Connolly (any 1953); Rod Laver (anys 1962 i 1969); Maqrgaret Court Smith (any 1970) i Steffi Graff (1988). Ah! i Stan Smith va guanyar l'Open Usa l'any 1971 jugant contra Jon Kodes per 3-6; 6-3; 6-2 i 7-6 i també Wimbledon l'any 1972 contra Ilie Nastase per 4-6; 6-3; 6-3; 4-6 i 7-5, torneig que formen part del Gran Slam.

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix