Of Everything

La mare tenia uns pits rodons i bonics, amb el mugró menut i net

Foto: Gabriela Camerotti
Foto: Gabriela Camerotti

Death is the opposite of everything
Susan Sontag

 

La mare tenia uns pits rodons i bonics, amb el mugró menut i net. Fibrosos, quístics, alarmants. No li agradava el seu ginecòleg, que també va ser el meu, perquè era rude i antipàtic i amb prou feines et dirigia la paraula. Perquè no et mirava mai als ulls quan li parlaves, perquè no li demanava què, perquè no li preguntava si. La mare anava despullada per casa a l’estiu perquè no suportava la calor, i a la platja mai no s’allunyava si no tocava peu perquè amb prou feines sabia nedar, però un dia es va llançar vestida a la piscina i em va salvar de morir ofegada. La mare tenia el cos ple de piguetes marrons i la pell se li emmorenia fàcilment. Desafinava molt quan cantava. Cantava sempre que li venia de gust. I les mans li feien olor de ceba i de farina, de pa torrat, de cafè dels matins.

Els meus pits no són bonics ni rodons ni tenen el mugró menut i net. Són pits fibrosos, quístics, alarmants. M’agrada la meva ginecòloga perquè no dona res per fet i la seva primera pregunta no és mai “quin mètode anticonceptiu fas servir”. Perquè em mira als ulls quan li parlo, quan em demana què, quan em pregunta si. Em banyo despullada a la platja i sempre vaig on no toco peu i nedo molt, però no m’allunyo mai gaire de la sorra perquè al mar, també ho deia la mare, se li ha de tenir respecte. I mai no he mort ofegada perquè sempre m’han salvat. Envejo les pigues que no tinc i no desafino quan canto, però tinc la veu gruixuda i fosca, densa. També canto quan vull. I frego all damunt de les torrades mentre preparo cafè perquè les olors potser sí que s’obliden, potser sí que cal rescatar-les, potser sí que no hi ha cap neurona capaç de fer-nos-les reviure com revivim la veu, els ulls, el tacte, les cançons taral·lejades en un xiuxiueig, els mantres que ens salvaven de la mort —te quiero mucho, poquito, nada.



* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Comentaris

    AnònimA Abril 1, 2017 12:45 pm
    Sònia Moll jo de gran vull escriure com tu!! Gràcies Cultura Viva per visibilitzar dones en les quals puc emmirallar-me, gràcies per compartir cultura, gràcies per crear espais de bellesa dins de la banalitat de la nostra vida quotidiana. A la jove de 17 anys que us llegeix tots els dies, la feu feliç i li ensenyeu moltes coses. Gràcies i per molts anys!!!! (no sé si llegiu els comentaris)
    Anna GP Abril 2, 2017 6:16 am
    Fibrosos quistics i alarmants tambe els tinc jo, no se escriure com tu pero se entendre i sentir el que llegeixo teu...i m'és proper, i hi puc posar imatges... Gracies per aquesta senzillesa i profunditat de les teves paraules!

Nou comentari