I aquest dia serà un dia més al sac del passat. Allà on s’ajunta tot: mesos, hores, esperes, esperances, tactes, carrers, comiats, cares, cases, decisions, inèrcies, petons, feines, viatges, sopars, gots, plors, gols, canvis d’adreça, de bufandes, de llençols, de sabates. I dins la memòria el temps s’endreça com vol: el que havia durat un segon es converteix en un record que he rebobinat milers de vegades. I el que havia durat deu anys s’ha esborrat fins a ser res, dues imatges desdibuixades. On va a parar, doncs, el que vivim? Què en quedarà de la precisió amb què he sentit la teva boca al meu coll? De la lentitud amb què he mirat com la flor del jardí era oberta del tot? Què en quedarà de l’onada que sento ara per la finestra? De l’estona que hem parlat aquesta tarda? De tot el que penso aquesta nit? Quin sentit té la por, aquest desig fora de mida, la fam de voler arribar a tot, aquest terror al cos.
I el sac s’anirà omplint. Hi haurà altres flors. Altres noms. Altres problemes, eufòries, altres persones que em faran de nord. I aniré fent en aquest fil invisible on passen les coses que em travessen per dins, com si fos impossible que tot el que ara em crema d’aquí a un any ni hi pensi. Però ja se sap: ni l’onada es pot escapar del mar, ni la fulla de la planta ni jo d’aquesta pell.
