Foto: SarahElizabethC.
Tinc una col·lecció de tasses amb les portades dels discos de The Beatles. Cada dia, quan esmorzo, en trio una a l’atzar i, en funció del disc que em toca, com si fos l’oracle de Delfos, m’auguro un dia millor o pitjor. Si surt la portada del Revolver, serà un dia fantàstic; si em surt el Beatles for Sale, em preparo per tenir un dia estrany. No sé si és wishful thinking o un símptoma de transtorn obsessiu compulsiu, però el cas és que no puc evitar-ho: obro l’armari, on deso totes les tasses girades del revés, en prenc una i surt el Rubber Soul: “Buenooooooo, ho hem salvat, avui”, em dic interiorment.
Segurament us preguntareu si alguna vegada he canviat la tassa per condicionar-me el dia. No, no ho he fet mai. No em faig trampes al solitari. Si em toca el With the Beatles em resigno. Així és la vida.
Diumenge al matí agafo una tassa i surt el Blanc, que al meu cap vol dir “dia tècnicament perfecte amb alguns moments memorables i qui sap si alguna revelació important”. Em truca l’Alba, una amiga actriu que té una cita al Palau Robert: diverses actrius catalanes reciten textos al pati dins els actes vinculats a l’exposició Actrius catalanes del segle XX. Va, vinc, li dic. Fa un dia absolutament primaveral i, com que darrerament estic redescobrint el plaer que algú et llegeixi coses, m’embadaleixo amb les diferents veus de dones que vaig sentint, amb els textos que han escollit. No puc evitar pensar en el magnífic poema de l’Estel Solé “Dones que somiaven ser de cel·luloide./ Dones que somiaven ser altres dones/ després del fosc i abans dels aplaudiments./ Dones que, si no moren de gana,/ moriran de son.” Mentre baixem Passeig de Gràcia avall dic a l’Alba que la majoria de textos parlaven de l’amor. De la incomprensió o la tristesa que genera. De com el vivim les dones. Com pot ser que faci segles que ens estiguem fent les mateixes preguntes? Després de tant teoritzar, ja ho hauríem d’haver après tot, oi? Doncs mireu, sembla que no. Millor que no li donem més voltes i ens n’anem a fer un vermut a Sant Antoni. La resta de la tarda la passo escrivint a casa. Quan me n’adono ja és hora de sopar. El dia, com el Blanc de The Beatles, ha passat d’una tirada i s’ha deixat escoltar sol, sense saltar cap tema.
Sembla de bojos, però dimecres m’assabento de la mort de George Martin, mentre em prenc el cafè a la tassa del Please Please me, el primer de tots. L’inici d’una unió que ens acabaria donant alguns dels millors discos de la història de la música. Miro la portada i els veig tots quatre somrient. Vull pensar que encara innocents i il·lusionats, inconscients de tot el que vindria. La història de les vides, quan ja ha passat, és relativament fàcil d’explicar. Ara sabem que The Beatles i Martin s’havien de trobar sí o sí, que eren persones decisives a les vides mútues. Això em fa pensar en la gent que passa per la nostra vida, en el paper concret que hi tenen –si és que hi tenen algun paper–, i que encara no sabem. I jo? Hi tinc algun paper jo, a la vida de la resta? Sabia George Martin que estava sent decisiu o sempre tendim a mirar més als altres que a nosaltres mateixos com a generadors d’alguna cosa? La revelació havia de ser diumenge, amb el Blanc, però crec que l’acabo de tenir ara.
Avui m’ha tocat la tassa del Revolver i, de moment, el dia comença bé: amb un tuit que em diu que Catorze és el mitjà cultural líder en català. Hi sóc des de gairebé els inicis i l’he vist créixer a còpia de molt d’esforç i molta il·lusió. És una boníssima notícia que em faig meva per començar el divendres. El meu oracle de Liverpool no falla mai. M’espera un gran dia, segur.
