Si tanco els ulls, encara puc notar a la cara les fuetades impertinents d’aire comprimit que s’alternen amb els rajos de sol dibuixant-me línies rectes intermitents a les galtes. És juny d’abans de tot i condueixes per la C-16 mentre esbosses un somriure i em mires de reüll. Sec a vint centímetres de tu i m’he tret els mitjons a la segona rotonda. I somrius perquè saps i sé el grau d’intimitat que això suposa. I somrius perquè saps i sé que no tardaré massa a tapar-me amb qualsevol excusa seguida d’una crítica dura als meus dits llargs i blancs que juguen nerviosos amb la moqueta calenta del teu Citroën dibuixant sanefes impossibles.
És la primera vegada que qui surt de Barcelona és aquest nosaltres i no el tu i jo que tant coneixíem. I som i ens delata el corrent elèctric propi dels principis que lluïm als ulls. I som i ens defineixen les ganes de tot supurant a través de les nostres pells joves i inexpertes. Aquest orbitar l’un al costat de l’altre mentre el mapa ens queda petit sota les plantes dels peus.
Hem deixat enrere cent quaranta quilòmetres i també llocs que encara no sabem que no veurem mai quan finalment apagues el motor del cotxe. La cua del concert dibuixa un cercle concèntric de cossos joves i riures enllaunats al voltant del pavelló atrotinat mentre cau la tarda. I vindran hores d’espera i dues ampolles de vi senceres corrent per les nostres artèries. I vindran els crits, les lletres corejades als quatre vents i el conglomerat de caixes toràciques ressonant alhora, fent-nos sentir comunitat. I vindran els timpans vibrant a l’uníson i després tot passarà amb la rapidesa dels moments que són importants però no ho semblen.
M’agafaràs la mà i em cantaràs la frase que ens ha fet de bressol l’últim mig any mentre sortim fora i comencem a córrer notant les ortigues rascant-nos els turmells. El sol haurà abandonat els camps verds, el fred s’escolarà sota les samarretes primes d’estiu de ciutat que ens tapen els cossos i em miraràs cantant fort i rient amb els ulls negats. Pit amb pit ens respirarem a les orelles i ens comptarem les costelles. I serà llavors i no abans quan, amb aquest posat teu d’home seriós però no gaire, diràs que per primer cop ho tens tot molt clar i que tremoles perquè tens por. Que potser estimar és aquest ultrafiltrat que m’arriba a través dels arbres densos plens de fulles de final de primavera; aquesta dicotomia de voler viure per sempre sabent al mateix temps que, si tot s’acaba en aquell precís instant, haurà valgut la pena.
Res serà per sempre, però tampoc s’acabarà l’endemà, ni l’altre, ni el següent. La sang seca ens farà crosta sobre els turmells i les ortigues creixeran colonitzant els camps verds que ens rodejaven. I serem tu i jo altre cop mentre comptem les sorts petites sabent-nos lluny i a prop al mateix temps. I serem tu i jo, però mai els d’abans mentre torna juny i els dies s’allarguen.
