Foto: FCB


Aquests últims dies el món del futbol espanyol bull. S’hi barregen tantes coses… Política, per descomptat, però també història, art –sí, art–, filosofia, religió i, de vegades, fins i tot futbol, per sort per als que ens agrada. Quan avui algú parla de futbol –i més si cobra per parlar-ne– és molt probable que no estigui parlant de futbol.

Tot just la setmana passada, escrivia sobre com n’està d’arrelada la violència masculina (la masclista i la que no ho és) a la lliga professional, que, en aquest cas, serveix de zoom de 400 mm sobre la nostra societat i ens mostra amb un detall escruixidor –molt millor que qualsevol informe PISA– el nivell d’educació i cultura que gastem. Aquesta setmana hem tingut una nova prova d’intolerància: la reacció irada, rabiosa, a la televisió pública espanyola, davant d’un gest diferent, excepcional.

Diumenge a la nit, al partit que el Barça jugava a casa contra el Celta, Messi va tirar un penal d’una manera insòlita –malgrat que és del tot legal, només s’ha fet servir en comptades ocasions en tota la història–: en lloc de xutar a porta va passar la bola a un company, que va acabar marcant. I per què gairebé ningú la fa servir? Bàsicament per tres motius: per comoditat, per falta de recursos i per por. Per comoditat, perquè sempre és més fàcil imitar que innovar; per falta de recursos, perquè és molt més senzill etzibar-li una castanya –més o menys dirigida– a la pilota que no mesurar una passada; i per por, perquè si falles amb el mètode castanya, no passa res (són coses del futbol, un penal només el falla qui el tira i bla, bla, bla…), però si el falles de l’altra manera estàs condemnat a ser protagonista dels programes de zàping in aeternum.

Doncs després del partit, el tribunal de tertulians del programa de TVE, Estadio 1, es va plantejar si aquesta manera de llançar el penal era ètica (us ho juro), i van dictar ràpidament sentència –de fet, ja la portaven dictada de casa– de culpabilitat: van considerar que era una burla, un greuge intolerable, una humiliació. I per què? Bàsicament per tres motius: per comoditat, per falta de recursos i per por. Per comoditat, perquè sempre és més fàcil condemnar que argumentar; per falta de recursos, perquè no n’hi ha més, i el poc que hi ha està enterbolit per l’odi; i per por, perquè la ignorància és covarda, i mira de destruir el que no comprèn en un intent desesperat –i afortunadament estèril– d’evitar els canvis i frenar el progrés, un progrés que acabarà fent palesa la seva profunda mediocritat.

Anys enrere, aquests tertulians consideraven una burla la pintura abstracta, el cinema en color o la música pop. I trobaven una ofensa que les dones treballessin (o votessin, o fumessin o portessin pantalons), o que algú defensés que la Terra gira, que tots venim del mico o que Déu, de tant en tant, se’n va de vacances. Són els hereus de la Inquisició que pretenen imposar el que està bé i el que no, veuen bruixes darrere tot allò que s’escapa de la doctrina oficial i condemnen al foc mediàtic els heretges que els desafien. O més aviat que els ignoren, perquè, per sort, cada dia menys gent se’ls pren seriosament i han quedat relegats a un paper de monstres de fira que van arrossegant-se de plató en plató, entretenint al públic amb la seva deformitat.

Però ells segueixen bramulant, intentant salvaguardar les essències ràncies d’uns temps que enyoren amb deler, sense entendre que, avui, Torquemada ha canviat de bàndol i treballa a la TdP i que la gent, en escoltar-los, en lloc d’espantar-se, riu.

Nou comentari

Comparteix