Paradisos

Les autentiques crisis són aquelles que no et deixen llegir

Foto: Kim van Vuuren


Vaig perdre el meu primer paradís als vuit anys, l’estiu que els pares van decidir quedar-se a la ciutat –Mataró– en comptes d’anar, com havíem fet fins llavors, a l’apartament de Santa Susanna. Aquell paradís primer estava fet d’aigua salada i de sorra de platja, d’unes pedretes de vidre de colors que em fascinaven i que de fet eren bocins d’ampolla arrodonits per l’efecte de moltes onades i moltes lleres. De moltes hores de sol, de músiques noctàmbules, de passejades en bicicleta i de pares que jugaven a la petanca durant moltes hores, mentre les criatures badàvem i el sol allargava les ombres.
 
I de cop, tot allò ja no existia i jo necessitava una solució d’emergència. Un paradís de recanvi. En vaig trobar un a poques passes de casa: la biblioteca d’una caixa d’estalvis, en ple centre de Mataró. Vaig començar a anar-hi amb la tossuderia amb què sempre he fet les coses. Diria que feia el mateix horari que les bibliotecàries. Sovint quan elles arribaven ja em trobaven a la porta, delerosa per entrar. En aquella biblioteca vaig llegir, sense criteri ni mestratge, desenes de volums. El meu eclecticisme com a lectora devia fer riure a algú. Tant agafava el Dracula d’Stoker, el Frankenstein de Mary Shelley o la poesia incomprensible de lord Byron, en ple descobriment dels romàntics i les seves vides estrafolàries, com m’empassava els quatre volums dels Costumari català d’Amades. Tant m’agradava llegir de vampiresses que devoren nounats en un castell romanès com del ball de l’àliga de la Patum de Berga. Està clar que va ser una època de grans descobriment, però el més important de tots va ser aquest: els llibres són un paradís que no falla mai. Els llibres salven. De tot i sempre.
 
Només escriure la frase anterior ja m’estic desdient: no és veritat. No sempre salven, els llibres. Les autentiques crisis són aquelles que no et deixen llegir. N’he passat un parell, en el mig segle que fa que tombo. Només un parell. La vida de vegades fa massa soroll. Per llegir cal silenci. El de l’entorn i el de dins d’un mateix, el silenci propi que vol dir que tot va, si fa no fa, bé. Per sort, el soroll acaba passant, també. I els llibres són allà, i s’esperen, amb paciència.
 
Aquests dies ho penso sovint. Quina sort que tinc llibres. En tinc de llegits i per llegir. Per descobrir, per retrobar. I ara que jo començo a assemblar-me a aquelles pedretes de vidre arrodonides que m’arribaven després de voltar tant, sé que els llibres no són el meu paradís de recanvi. Són l’autèntic, l’únic paradís possible. 
 

Comentaris

    Anònim Març 31, 2020 2:03 pm
    Una frase molt bona, almenys és el que em plantege estos dies tal qual. Les autentiques crisis són aquelles que no et deixen llegir. Pensava que llegiria molt i no puc concentrar-me. El silenci fa massa soroll.
    Núria Reichardt Març 31, 2020 3:24 pm
    M'agrada molt. Mentre el llegia, manava avançant al que sentia. Recordo perfectament no haver pogut llegir en els moments més durs de la vida, què per sort no han estat gaires.
    Núria Saladié Març 31, 2020 8:36 pm
    M'ha encantat l'article, m'he sentit reflexada. La meva tieta era bibliotecària en un petit poble on jo anava a estiuejar perquè hi teníem la casa familiar. I jo també feia el seu horari, ni la piscina ni la bici ni res comparable a poder submergir-me cada tarde en un paradís, tal com dius tu, diferent. Allí em vaig tornar adicta a la lectura, adicta als llibres, adicta als personatges rodons, adicta al paradís. Però ara porto ja uns anys que m'és molt difícil trobar el silenci i la pau que es necessita per llegir, no sabia com interpretar-ho i tu m'ho has explicat en 4 paraules. Ara sé que només em cal paciència per esperar que desaparegui aquest soroll que m'emvolta. Un dia o altre tornaré podré tornar al paradís.

Nou comentari

Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...