Foto: Sean Foreman
Tenia divuit anys i feia dues setmanes que havia deixat casa la mare per anar a compartir pis en un campus universitari. Ara no tenia horaris ni normes –ni seny, suposo. I les meves companyes de pis, tampoc. Era un dijous universitari a la nit i la S. i jo vam trobar bona idea treure’ns el pijama i tornar-nos a vestir per sortir a veure què volia dir tot aquell jolgorio que se sentia de portes enfora. Al final el que va voler dir és que jo vaig tornar al pis amb dos pinyos trencats. Em vaig menjar una paret de vidre enmig d’un passadís i em van saltar dues dents pels aires com un confeti modest que anunciava una cara nova amb un somriure per sempre més desafortunat. Que hagués dut bràquets durant mitja adolescència va semblar no importar-me a l’hora de caminar mirant enrere mentre comentava amb la S. com de malament ens havien caigut aquells dos nois que havíem conegut al pis A-noséquè. (I als qui, per cert, vaig haver de tornar a trucar al timbre, ara sense dents, per si ens podien fer el favor de dur-nos a l’hospital de Sabadell. Per un tema evident. I sí. I llavors ja ens van caure millor.)
Uns mesos després, a la piscina d’aquell campus, començava l’estiu. Des de la meva tovallola veia un dels nostres veïns jugant a l’aigua amb una noia bonica. Més que ell i més que jo. Vaig pensar que tenia totes les dents a lloc. Es feien petons. Feien cara d’il·lusió i de divuit anys. Quan va arribar setembre i ens vam retrobar, el veí em va explicar que la noia s’havia matat en un accident de cotxe amb els seus pares i el seu germà. S’havien mort tots quatre. “Si haguessin marxat un dia més tard, o uns minuts més tard de vacances, o si jo li hagués trucat aquell dia i l’hagués entretingut una estona…” Encara era el mateix estiu en què s’havien enamorat, la piscina encara estava oberta, feia la mateixa calor. I jo vaig emmudir davant la mort com emmudeixen els covards davant la vida.
No sé per què vaig créixer amb la idea absurda que cada decisió, per petita que fos, em canviaria el futur sense remei. Fins que em vaig adonar que controlem ben poca cosa, del futur, que sempre hi ha una part incontrolable que ens farà una marranada al quadre que tan bé ens sembla que ens està quedant.
La vida la tracem a pinzellades i, quan se’ns acaba, deixem un dibuix que va des d’allò més bonic fins allò més horrorós. On, si fos per nosaltres, només hi pintaríem margarides, semicorxeres, cavalls salvatges, fruites del bosc, onades manses del mar, iogurts de coco, coses així. I llavors ve aquesta mena de soci maldestre i ens espatlla l’estampa pintant-hi cares tristes, dolor que no saps d’on surt o ho saps perfectament, somnis que t’han saltat pels aires, amics que han deixat de ser-ho, frases feridores que no t’has sabut desenclavar mai de la costella i encara couen. Portes tancades i portes mal tancades, malalties que no es curen, desitjos que no se saben complir, desamors grans com l’estima sencera.
I quan a aquesta part incontrolable –diguem-ne atzar o coses que passen o diguem-ne vida– li agafa per fer el que vol, de la teva tela, et veus preguntant-te com és que ja no te’n surts a esclatar en rialles com abans, quina part se t’ha esquerdat mentre no miraves. Com és que totes les coses que fan mal et fan mal totes alhora, o com és que a la cantonada on s’acomiaden els amants tu no t’acomiades mai de ningú.
Ens espera un demà incert governat sobretot per una part incontrolable. I tenim només a l’abast uns pinzells de colors i la traça que aprenguem per millorar-ne les pífies. I encara així, haurem de parlar de vida sobre una tela que s’embruta sola i que no podem recomençar. I mirarem de ser valents i de pintar-la com bonament puguem, i serem dignes i sí, parlarem de vida, mal que li pesi a l’atzar.
5
0
