no es necesario que echemos de menos algo para que nos falte
María Zambrano, Esencia y hermosura
No escric mai per dir que no et trobo a faltar. Que travesso dies, setmanes, de vegades mesos, d’esquena a tu. Que no em vens al cap quan arriben notícies inesperades que obren horitzons nous i m’esclata a dins la il·lusió de celebrar-les, d’obrir una ampolla de vi negre i brindar amb llavis humits i pupil·les brillants. Que no em surt d’escriure’t quan arribo a temps de veure néixer la neboda en una habitació de casa, quan m’atreveixo a bressar-la sense por que se’m trenqui a les mans com si fos de vidre i correria a escampar la notícia pels carrers del barri. No escric mai per dir que de vegades, potser més últimament, ja no em vens al cap –ja no em vens al cor– quan la mare em reconeix la veu i torno a casa sense entendre res del que em passa per dins. Quan retrobo el desig en un cos que no és el teu i torno a tremolar damunt la pell i sota la pell, i se’m perd l’aire fins que em perdo jo i em batega el crit contra les finestres. Quan celebro la vida i l’amor amb les amigues i sé que hi són, que hi soc, que ens cuidem, i que seria fàcil dir que per sempre. No escric per dir que no penso en tu quan em llevo avui i diposito una papereta en una urna i penso en la mare, en l’amic mort, en les batalles que han deixat cicatrius i pèrdues humanes pel camí. Que alguns dies, fins i tot, escolto Silvio i a la segona nota has fet mutis per l’esquerra. Que hi ha tants moments, tantes llàgrimes i tants somriures que no et trobo a faltar.
Però que sempre –sempre– em faltes.
*text publicat al blog La vida té vida pròpia.
