Foto: Daniel Apodaca
A les nou del matí, la Maria es renta la cara a consciència. «Avui és Sant Jordi», pensa, maleeix, lamenta en veu baixa o en veu alta, no ho sap, mentre s’escalfa una mica d’aigua. Amb el te a la mà, la Maria es diu a ella mateixa –quan s’ho diu a ella mateixa, sempre és en silenci– que, si aquest 23 d’abril fos un altre 23 d’abril, ella hauria anat a fer el te a la cafeteria del costat de casa, com fa cada 23 d’abril que no és aquest 23 d’abril.
La Maria s’imagina amb la rosa vermella que ella mateixa s’hauria regalat abans de començar a fer la ruta per les paradetes de llibres, conscient que, a les nou del matí, una rosa vermella al costat del seu te hauria convidat a imaginar-se que la Maria és una dona apassionada i fascinadora amb un amant matiner i detallista que abandona el llit molt d’hora només per comprar una rosa vermella per a la Maria. Aquest personatge li agrada i, al capdavall, la Maria té el costum de començar i acabar el dia de Sant Jordi jugant a imaginar-se que és un personatge de novel·la: una protagonista, quan la Maria se sent optimista; un personatge secundari, la resta de dies.
Aquest 23 d’abril, però, la Maria, tancada a casa, no sap com jugar a les novel·les. De fet, la Maria es conformaria amb la possibilitat de posar-se a la pell d’altres personatges que no són ella i de viure amb ells les aventures que la Maria mai no seria capaç d’escriure. Però fa tres setmanes que la Maria no pot llegir amb tranquil·litat, i no perquè no vulgui, no, sinó perquè el braç dret reacciona amb un espasme ferotge cada cop que un personatge de la novel·la que té a les mans surt de casa amb qualsevol pretext. És per això que, quan fa la segona mossegada al croissant ressec de supermercat, la Maria es demana què haurà passat, finalment, amb aquell infant petit que vivia al costat de les March, i reflexiona també sobre el desenllaç de la primera sortida de la Jane als pocs dies d’arribar al seu nou lloc de feina.
La Maria també dona voltes a la possibilitat que aquell pobre noi –no en recorda el nom– no tornés a casa després de marxar a la guerra, i s’imagina la investigació del Montalbano en aquell assassinat d’un important polític sicilià que l’havia obligat a abandonar la comissaria per fer una ullada a l’escena del crim. Per suposat, la Maria s’ha quedat també amb les ganes de saber de què dimonis parla el Murakami quan parla de córrer i, de fet, només ha pogut intuir de què parla quan parla d’escriure fins que l’autor ha començat a relatar el seu costum de caminar unes quantes hores al dia per refrescar la ment quan fa molta estona que roman davant el teclat.
La Maria es va plantejar anar al metge per explicar-li aquesta estranya patologia que l’afligeix des de fa uns dies, i que l’ha obligat a apilar en un racó tots els llibres que contenen alguna escena ambientada a l’aire lliure, al carrer, a una cafeteria, a una festa o a un institut. Tanmateix, la Maria sap que cap metge justificaria una visita a la consulta amb aquest pretext tan inversemblant: «crec que llegeixes massa novel·les, Maria», s’imagina que li diu el metge; «ja m’agradaria, ja», visualitza que respon ella, maleint per dintre el recurs literari tan desgastat i molest de fer sortir els personatges per una raó o una altra.
Avui no és un dia qualsevol, però: aquest 23 d’abril estrany continua sent el dia de Sant Jordi, reflexiona la Maria. Per això, quan passen vint minuts de les nou, la Maria es cruspeix el darrer trosset de croissant ressec de supermercat, fa un darrer glop al seu te i, sense parar-hi gaire atenció, agafa la primera novel·la que troba i, com cada Sant Jordi, decideix jugar a ser un personatge de novel·la; un d’inventat, en aquest cas: el de la protagonista valenta i decidida que desafia la vida sense sortir de casa i que transgredeix les normes sense sortir del llibre.
2
0
