​Les persones que encara no

  
 
Com canvia tot d'un any per l'altre. I penso: què passarà? Qui vindrà? Qui coneixeré? I escombro el pati com si escombrés les persones que ja no vull a prop meu. Lluny, ben lluny, i que corri l'aire, i ventili el passat, i que el camí sigui prou net perquè arribi el que hagi d'arribar.
 
Hi ha persones voltant pel món que seran importantíssimes per a nosaltres i encara no en tenim ni idea. Són anònimes, potser les coneixes però no t'hi has parat a parlar, potser t'hi creuaràs en un viatge, o un dia baixant les escales, o te la presentaran i abans de parlar-hi en reconeixeràs allò tan seu i tan teu. Aquest fil invisible que, com un miracle, ens fa coincidir en un món ple de gent. 
 
En un any n'han aparegut sis amb qui parlo de tant en tant. Hi són, dins del meu pensament, com llumetes petites que m'il·luminen allà on sigui que vaig. I penso: tornem a néixer amb cada persona que tenim el valor de deixar enrere. I tornem a néixer amb cada nou amic, amor, amb cada cara que passa de ser desconeguda a ser única. Es crea un nou llenguatge, un espai únic, amb unes paraules, un humor, unes distàncies, un fer particular. I dic néixer perquè amb elles podem ser uns altres que ni sabíem que érem.

"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).