Foto: Marta Bellvehí
Obre els braços, jugant a tocar l’infinit amb la punta dels dits, com si fos un còndor dels que apareixen al fons del paisatge. Els han dit que a aquesta hora en veurien uns quants, però fa dues hores que caminen per la vora del canyó i només n’han albirat un, a tot estirar dos, si compten el que han vist de tan lluny que no s’han arribat a creure. El Roc la dirigeix des de tres metres enrere. Mou-te una mica cap a la dreta, així, aixeca més els braços, que quedin ben rectes. La Mar diu que sembla un espantaocells, però no, no, que des de darrere queda molt bé. Ell fa deu, quinze fotos, i tot i així costarà de trobar-ne una d’acceptable. Els dos acosten els caps a la pantalla del mòbil, buscant l’ombra, trobant-se amb les seves olors. Els rínxols de la Mar s’escapen, juganers, per sota la gorra i fan pessigolles a l’orella del Roc. Troba a faltar aquell aroma de coco, del xampú de sempre. A la Mar li ha quedat el nas vermell, i això que s’ha posat protecció solar aquest matí. Sort que a la foto surt d’esquenes. S’estreny el nus de la dessuadora a la cintura i comença a caminar en direcció a l’autobús. Ell es queda mirant, durant uns segons, el seu pas. Decidit i alhora insegur, mirant cap avall, per no ensopegar amb cap pedra.
Al costat del cactus més alt de tots els espera el guia. Segurament és el més baixet que han conegut des que han començat el viatge. Ella fa broma, dient que no li arriba ni a l’alçada dels pits. Mentre escolten l’explicació de l’home bru, amb nas d’indi de les pel·lícules de l’oest, el Roc abraça la Mar per darrere i li fa un petó al coll. Petit, delicat. No sap per què ho fa. Últimament es fan molts petons petits, a la galta, als cabells, a l’espatlla, i a vegades també als llavis. Segurament per recordar que, malgrat tot, són aquí, l’un al costat de l’altre. I perquè necessiten afecte. Afecte, menjar lleuger, aigua embotellada, un jersei gruixut i wifi.
Pugen a l’autobús i s’acomiaden de les roques que creixen una a sobre l’altra, testimonis d’un amor que s’esfondra, de les fulles de coca i les alpaques que beuen aigua a la vora de l’estany, mandroses, alienes al drama, teixint un paisatge de colors terrosos. Hi ha espai de sobra, dins l’autobús, i ja fa dies que no els cal fingir. El Roc s’asseu sol, i estira les cames cap al seient del costat. La Mar s’asseu al darrere i treu el llibre, que està a punt d’acabar, de dins la motxilla petita. Així estem més còmodes, no? El Roc es gira enrere i busca l’aprovació a la mirada de la Mar. Ella somriu i li acaricia la galta amb el dit, per l’escletxa que es forma entre els dos seients. Sí, no et preocupis. Quan el Roc torna a mirar endavant (va, gira’t, que et marejaràs!) a la Mar li comencen a coure els ulls. No és la pols, ets tu. No és el sol, és el futur. Una llàgrima valenta dibuixa un riu humit que mor als llavis.
Al Roc no li agrada que la Mar plori. És clar, a ella tampoc li agrada fer-ho. Però no li pot prohibir que ho faci, igual que ella no pot demanar-li que la torni a estimar com abans. Ella procura amagar-se’n, per no causar més problemes, però no sempre se’n surt. Cada dia es fa més feixuc, i cada vespre sent que les forces minven, encara que sopi dos bols d’arròs amb cuy a la brasa. La motxilla que carrega des de fa dues setmanes pesa dues, tres, vegades més que a l’aeroport. Però les marques a les espatlles envermellides no es deuen a les quatre artesanies que els han convençut als mercats. Són profundes i arrelades als dubtes que la fan moure un pas endavant i dos enrere. Segueixen la ruta marcada, encara que vulguin fugir del camí, córrer camp a través en direccions oposades. I després, què? No, és millor somriure a les fotos i fer-se petons petits al cap. Vols que et porti la motxilla una estona?
El Roc sent una punyalada al centre de l’estómac cada vegada que es creua amb la mirada cansada de la Mar. Intenta defensar-se de l’atac, buscant les causes per les quals ell és innocent d’haver causat aquell dolor. I després, què? No, no pot pensar-hi. No vol entrar a la imatge que neix cada vespre del silenci i la manca de son. L’aeroport, la tornada. Una abraçada que vol dir adeu, prement amb força els braços, atrapant cada segon feliç per no oblidar-lo, per fer menys cru el final. Li dirà t’estimo per última vegada, encara que ja no sigui veritat del tot. Es miraran als ulls per dir-se tot el que no es diran mai més. I després, què? Vindran temps difícils, o això diuen. Temps de fer nous amics o recloure’s a casa. Temps de trobar-se al llit, o no, això millor que no.
Es trobaran a la memòria cada vegada que cuinin amb l’ají que es van endur de Cusco, quan es banyin al mar i recordin els pelicans que els envoltaven, cada vegada que es rentin les dents i se’ls acabi la pasta, com a l’hostal d’Arequipa. Recordaran per separat tot allò que han viscut i tot el que no han arribat a viure.
0
0
