Facebook Aquí en el Pinós



El Pinós és un municipi de les Valls del Vinalopó on viuen gairebé vuit mil persones. Una plana ampla, de terres eixutes, vinyes i oliveres que guarda la frontera del nostre oest més meridional. El vaig conèixer aquí, ja fa una bona pila d’anys, en aquesta nostrada costum de pobles mediterranis de celebrar la festa abans que sigui oficial. Una setmana abans de la fira, era una nit de juliol, Miquel Mira em va rebre a la plaça del mercat. No el coneixia, no l’havia vist mai. De fet, jo era la primera vegada que sortia a sopar al Pinós, i anava de bòlit perseguint la meva companya, que parlava amb tothom i mirava d’agilitzar totes les presentacions.

Ell va obrir-se camí d’entre els veïns, va separar-me de la resta agafant-me del braç, i va dir-me, amb veu de barranc: “Jo sóc un dels teus”. Darrere un somriure de cortesia, mig de la sorpresa, mig dels nervis, amb una veu de cantautor tímid i amb les mateixes paraules, li vaig contestar. I ell va replicar-me. “No oblidis que aquest és el lloc més occidental del país on es parla català”. Aquella nit vam brindar amb cançons i cassalla, no vam deixar dret cap dels pals per on s’aguanta el poder, i va ser tan natural i directe que des d’aleshores he desitjat trobar un Miquel Mira a tots els pobles on he arribat per primera vegada.


Avui m’ha arribat la notícia colpidora de la seva mort. Dissabte, després d’una malaltia que l’havia afeblit durant els darrers mesos, posava punt i final a una vida que va dedicar, en gran mesura, a l’honestedat i a la sinceritat. Avui no és fàcil pensar d’una determinada manera a l’interior d’Alacant, allà on la geografia i la història han volgut que les valls d’un riu que duu poca aigua parlin la mateixa llengua que es parla a Ciutadella o a Ripoll. Encara era més difícil fer-ho fa quaranta anys. I ell ho va tenir sempre clar. Per la llengua, pel país, per la dignitat democràtica i per les sobiranies compartides. Avui jo no volia parlar de la mort, però la malparida arriba quan arriba.

Miquel Mira va fer-me sentir còmode el dia que ens vam conèixer. Va voler fer-me saber, de seguida que em va veure, que El Pinós també era casa meva, volia que no en tingués cap dubte, i el so dels vasos mig plens de cassalla fent txin-txin em retorna a les orelles quan penso en ell i en aquella primera nit al poble que més m’estimo de les Valls del Vinalopó. Que aquestes siguin paraules que ens serveixin per recordar-lo alegrement, i que serveixin d’homenatge, també, per a totes aquelles persones atentes i curoses que s’ocupen i es preocupen per fer-nos sentir a gust. A partir d’aquella nit, sempre ho he tingut clar: del Pinós a Maó i de Salses a Guardamar.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Kim Bordons a agost 27, 2019 | 13:25
    Kim Bordons agost 27, 2019 | 13:25
    No et conec Cesk, però el teu escrit et delata. Segurament ets dels que també un desitja trobar a cada poble. Miquel (Manolo per ami) era un personatge molt singular, un persona sencera, de les que cal tenir a prop. De les que et sens afortunat d'haver tingut dins del paisatge de la teva vida. Una abraçada
  2. Icona del comentari de: Emilipinós a setembre 22, 2019 | 09:42
    Emilipinós setembre 22, 2019 | 09:42
    Gràcies, com sempre quan escrius O cantes ens fas commoure. Però si parles del Pinós encara més. I Miquel era essència del Pinós. I en queda poca (pronunciat poco)!

Nou comentari

El piano

Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?
Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement

Comparteix