Foto: BRUNO EMMANUELLE
Qui em coneix sap que no tinc cap admiració general pels futbolistes. Tampoc cap odi. No m’interessen gaire. Penso que algun potser cobra un pèl massa, tal com està el món. Però vaja, no va d’això el text. El text va que per Twitter he vist un vídeo d’un futbolista (Ontiveros, de la SD Huesca) que dedicava el gol entre plors, desconsolat, a sa iaia, que està a l’hospital amb COVID-19.
M’agraden els homes que ploren. Em generen confiança. Per això em meravella veure plorar aquest futbolista, desesperat, per sa iaia. Plorar en públic per una cosa que fa mal és un acte de valentia.
I no és que Ontiveros m’hagi entendrit (que també), és que ha subratllat el pensament recurrent que va apareixent aquests dies en què es prepara un Nadal descafeïnat però Nadal al cap i a la fi i que anem empentant dissimuladament amb un peu, com qui no vol que surti en escena: que estem vivint una desgràcia amb una quantitat de morts equiparable a una guerra mentre decidim si adornar la casa en tons beix o granat o com ens ho podem muntar per fer festeta de cap d’any igualment fins a dos quarts de dues de la matinada.
El cas que a hores d’ara hi ha més de quaranta-vuit mil famílies només a Espanya on hi faltarà algú, aquestes festes. Gent que no s’ha pogut acomiadar dels pares, amics, amors que se’ls han mort. Que no els han vist ni malalts. Que simplement s’han esfumat. Persones que ja no hi són ni hi seran mai més. A vegades ho perdem de vista perquè s’ha de reactivar l’economia (que sí), perquè hem de normalitzar el dia a dia amb allò de mans, distància, mascareta (que també), que si no pararíem bojos (és possible), però si caiguessin bombes o hi hagués franctiradors a les balconades matant unes dues-centes persones al dia només en aquest Estat i ara li toca a aquella senyora i potser demà a tu, segurament la percepció seria una altra, d’aquest Nadal.
Va haver-hi (crec que encara n’hi ha) debat sobre si cal ensenyar els drames que han de veure els sanitaris als hospitals per fer més conscient la societat de la gravetat de la situació. El pitjor per a un metge no és que es morin malalts (que també), és sobretot que es morin malalts que es poden salvar. I aquesta és la part més crua de la COVID-19. Que la gent es posa malalta tota a la vegada i satura els hospitals. Però aquest punt, tot i que se n’ha parlat molt, no s’ensenya, i menys en èpoques nadalenques. I el més paregut a la presa de consciència de la desesperació de molts és el plor davant d’un micròfon d’aquest noi per si no torna a veure sa iaia.
8
0
