Foto: Riccardo Cuppini
Ara m’assec al pedrís de la porta
i convoco el Mediterrani,
vastíssim mirall blau o bé paraules
que resten fermes a fora el triangle:
és temps d’aturar el temps tot escrivint
marcant les ungles;
és temps de recollir discursos nous:
un cadafal de pedra.
Així, un retorn de minuts als setanta;
així, la mirada enllà, mar endins.
I resta sols el món, dret davant nostre,
sencer, com ara, que el discurs es pluralitza
i els versos poden invocar turons:
mesura del vell i del nou
damunt el fil dels somnis.
Així, negant que sigui apòcrifa, la llum;
pensant en aquells homes
afusellats als claus de l’estelada,
en temps d’aturar el temps tot escrivint
marcant les ungles.
Fins que deixem de ser
qui habita encara eixes gàbies d’ocells.
