Lifeisnowhere

La història ja estava escrita, tancada i barrada. Introducció, nus i desenllaç. Un ordre convencional i un final de merda, dels que impedeixen buscar consol en el comiat.

La vas explicar a la S., de forma cronològica i amb els titubejos que t’acompanyen sempre que parles en lloc d’escriure. Ella va estendre el relat com qui posa les tovalles d’una taula imaginària, se’l va mirar i va saber trobar un final a mig camí, un final fora de lloc, un final que devia tenir por del vertigen i havia reculat. Era sens dubte un final bonic.

Aquell dijous vaig aprendre –la segona persona era una farsa– que la mirada té el poder de canviar les coses. No me n’oblido mai però ho he recordat amb força avui, quan m’ha arribat no sé com un joc de paraules en anglès. Llegeix això, què hi posa? Lifeisnowhere.

D’entrada he llegit que la vida no és enlloc. Després, buscant la màgia de les tovalles, m’ho he mirat de nou. La segona lectura deia que la vida és ara, aquí. Ara i aquí l’hivern comença a morir i els dies es van fent llargs. Ara i aquí potser em cal despistar l’absurd, preparar el sopar i parar la taula.