De vegades el món s’atura però no en baixem. Ens quedem a mig camí del no-res, abraçats al vertigen sense haver demanat parada, esperant (un desenllaç de merda? un miracle?) amb més resignació que esperança. No fa pas tant ens distrèiem amb qualsevol cosa i ens semblava estúpid olorar les flors.
Fins que s’acaba el parèntesi. Les portes s’obren i es tanquen, la nova rutina arrenca i, contra pronòstic, constatem que encara en som dins: estabornits, amb ferides que no deixaran de sagnar, amb cara de ves a saber si el futur existeix. Potser –mira què et dic– més desperts que abans, quan volíem creure que el trajecte era cíclic i que el final de la línia n’era també l’origen.
Que no, no ens calia gens gens gens aquesta sotragada. Però ara que hem palpat l’abisme, ni tu ni jo tornarem a ignorar les tulipes.
1
1
