Soc la que no havia estat mai: la que es pinta les ungles de color blau o lila, la que rep classes de piano perquè seria bonic saber-lo tocar, la que s’inventa rituals petits que potser esdevindran tradicions d’estar per casa.
I soc també la de sempre. La que gasta llibretes d’espiral i soles de sabata, la que neda per ofegar fantasmes, la que no entén més llenguatge que la paraula escrita.
Vivim en directe, no podem rodar de nou una mateixa escena. La primera presa és la bona per més dolenta que sigui. Avui el guió ha saltat pels aires –passa sovint, els plans de futur són cartes als Reis– i em toca improvisar sobre la marxa.
Però aquesta és encara la meva pel·lícula.
Eva Piquer
9
0
