Somio que fem un aterratge forçós i em desperto de cop. Negra nit encara. La pantalleta del davant em diu en directe on som, d’on venim, on anem i dades prosaiques com l’altura i la velocitat de l’avió.
Abans d’enlairar-nos, el pilot s’ha disculpat pel retard i ens ha promès que faria l’impossible durant el trajecte per recuperar el temps perdut. Li hauria volgut dir que tingués seny, que no ve d’un parell d’hores, que els impossibles són d’un altre planeta i que jo amb el nostre en tinc prou. I de sobres.
Podria mirar pel·lícules, xafardejar el duty free, comprar-me un brownie sense gluten o jugar al solitari. Però no faig res d’això, perquè no sé ni puc apartar els ulls del mapa virtual. Condueixo el monstre alat amb la mirada. Ara hem pujat a tretze mil metres i superem els mil quilòmetres per hora, ai que sortirem disparats cap al cel del costat.
Preferiria estar-me a la cabina dels pilots, tenir de debò el control del vol a l’abast. Així no em caldria escrutar l’hostessa per si fa cara d’esglai. Defujo ser cap de taula, m’amago sense que em busquin, soc invisible a les trobades socials. Però tampoc estic feta per seure a la fila trenta-tres i deixar-me portar.
2
0
