Presents i nues

M'ho vas dir fa temps, que el que més t'agradava de mi era el meu riure

Foto: Vladimir Pustovit


Tot em plou, aquests dies, tret de tu. M’ho vas dir fa temps, que el que més t’agradava de mi era el meu riure, però que si no reia, no deixava d’agradar-te. I jo no et vaig dir que el que m’agrada més de tu és la teva fortalesa, però que si no ets forta, no deixes d’agradar-me. Que no cal que siguis sempre roca, que pots ser flojita, si vols, tenir por i sentir-te a la deriva. Que pots ser, també, amb fang sota els peus i amb arenes movedisses. No hi haurà cap altre febrer com aquest –intempèrie i pluja i vent de decepcions–, però sé que ens guarda el riure i la fortalesa sota el llit, dins d’una capsa. Tot em plou, aquests dies, tret de tu, que m’ets també quan no tens força. Tret de mi, que et soc també quan no puc riure. I és així, no en dubtis mai, com et vull (com ens vull): presents i despullades, sense impostures. 


* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Comentaris

    Enheduanna Febrer 19, 2018 6:10 pm
    Gràcies per compartir!

Nou comentari