El preu d’estar vius

Tinc la sort immensa de tenir quatre fills que confio i desitjo i suplico que m'enterrin ells a mi

Foto: Laura D’Alessandro


Cada trenta de maig em faig un any més gran. I penso en el Roger, que també havia nascut un trenta de maig i que va anar a la classe de la meva filla fins que. Aquest any en Roger n’hauria fet vint-i-un. Seria alt, tindria la veu greu, hauria passat una adolescència poc o molt moguda, estaria estudiant medicina o enginyeria o filologia o educació social. Potser encara jugaria a bàsquet.

“De vegades jo també voldria morir per estar amb tu i poder parlar, jugar i fer moltes coses”, li escriu un dels seus germans en una pàgina de Facebook que li han obert. Una pàgina on el feliciten cada trenta de maig pels anys que no fa. El feliciten com si els fes. No existia el Facebook, aquell abril del 2004 en què.  

En Roger tindrà vuit anys per sempre més. Era preciós, com ho són tots els nens als nou-anys-encara-no. No mereixia, cap criatura mereix, un futur conjugat en condicional. Amb prou feines havia començat a ser i a fer. Poc abans del dia que, va escriure aquest vers: “La pau és com el color blau i també és suau”. 

Cada trenta de maig em faig un any més gran. Encara hi sóc, de moment. Tinc la sort immensa d’haver viscut quaranta-set anys en present d’indicatiu. Tinc la sort immensa de tenir els pares vius. Tinc la sort immensa de tenir quatre fills que confio i desitjo i suplico que m’enterrin ells a mi.

El mort més important de la història de la meva filla –vint anys i mig– continua sent el Roger. Als meus quaranta-set tot just estrenats, se m’acumulen els morts al cap i l’enyor al cor. El preu de viure (i riure i sentir i tremolar i abraçar i pensar i somriure i nedar i llegir i aprendre i cantar pel carrer amb els cascos posats) és trobar a faltar els que ja no.  

O ens apaguem abans d’hora o arriba un dia que hi ha més espelmes que pastís. A partir d’aleshores afrontem els aniversaris amb una barreja d’il·lusió i vertigen. Aspirem a celebrar-ne molts més, però tastem en primera persona la refotuda culpa del supervivent.

 

Comentaris

    Dolors Bastida i Soriano Maig 30, 2016 7:44 am
    En Roger sempre viu al meu cor. Mai oblidaré aquell curs i el que junts ens va fer aprendre la vida.
    Lur Maig 30, 2016 9:50 am
    Quina gran veritat, jo també em sumo amb les teves paraules, que gran és facebok que ens pot fer llegir i rumiar una mica de lo afortunats que som.... Una abraçada
    Anònim Maig 30, 2016 12:05 pm
    M'AGRADAT MOLT... MOLT PROFUNT I TENDRE... S'ESTIMA AMB VIDA I DESPRES TAMBE.
    Albert Schoenenberger Maig 30, 2016 1:27 pm
    Com diu en Martí i Pol, la mort no és morir-te, sinó que mori algú estimat. No ens adonem del miracle de la presència fins que l'absència és irreversible. 8 anys sense la nostra filla Alèxia (ara en tindria 21) una eternitat difícilment imaginable. Una abraçada,
    Anna Pujabet Maig 30, 2016 2:28 pm
    Per molts anys, Eva. Perquè ens puguis seguir delectant amb composicions com aquesta que, ben segur, et sobreviuran. Felicitats!!!
    Anònim Maig 30, 2016 3:18 pm
    Que difícil és viure sense aquella peça del puzzle que se ns va perdre! Malgrat n' haguem començat d'altres, aquell puzzle, sempre restarà incomplet!
    Montserrat Bullich Maig 30, 2016 3:47 pm
    CUANDO MUERE UN SER QUERIDO… (Imagen: MarekKijevsky) Cuando muera un ser querido, no te preocupes. Llora, gime, grita, sí, honra su memoria, pero no te preocupes. No se ha ido a ningún lado, estrictamente hablando. Simplemente ha perdido cualquier ubicación y tiempo. Simplemente ya no puedes fijarlo de alguna manera y afirmar que “está ahí,” ya no eres capaz de encontrarlo en su materialidad, ni buscarlo en tu mundo personal. Y te das cuenta que en primer lugar, nunca estuvo atado a su cuerpo. Sus brazos, sus piernas, su cerebro, sus dedos, su sangre, sus riñones - esas no eran las cosas que lo definían. Amabas lo físico, sí, estabas identificado con ello, esperabas que continuara siendo así, pero esa no era la totalidad de tu amor. Ahora estás siendo invitado a recordar un amor más profundo, un amor universal, un amor que no está identificado con la forma, un amor que no conoce límites. Un amor que no huye hacia el pasado y el futuro, sino que se mantiene muy presente mientras vives tus días. Un amor que no depende de las palabras ni de los lugares, que te sigue a donde quiera que vayas, que es inseparable de tu propia presencia, que te susurra al oído por la noche… ESTOY AQUÍ. No busques a tu ser querido en el tiempo o el espacio, amigo, no trates de alcanzarlo para darte cuenta de que está ausente. Está más cerca que todo eso. Te tomará un tiempo adaptarte de nuevo a su falta de forma, por supuesto. Serás llamado a soltar los sueños, sí, y habrá mucho dolor por sentir, mucha aflicción al explorar con coraje y voluntad. ¡Prepárate para abrirte al amor! ¡Y, oh, la alegría de descubrir a tu ser querido justo donde lo dejaste! ¡Y la emoción de una relación reventando el infinito! ¡Recuerda que ese ser querido no puede dejarte! ¡Sabe que nunca lo hará! ¡Porque está en tu presencia, y tú en la suya! - Jeff Foster
    Una mare Maig 30, 2016 8:54 pm
    El meu Roger, el nostre fill estimat va marxar, un viatge molt llarg d'on mai no tornarà. Tenia 33 anys, sempre viurà en el nostre cor, en la mirada del seu fill, en els seus gestos. Això és el més dur que els pot passar a uns pares. El seu aniversari va ser l'últim regal que ens va fer.
    Pati Lainz Maig 30, 2016 8:59 pm
    Què dur... Què injust! Què grotesc em sembla haver d'enterrar a un fill. Jo també desitjo i suplico, cada dia, veure créixer els meus fills i fer-me velleta sabent que el diumenge dinaran a casa. De morts prematures jo n'he hagut de plorar dues: la mare (que tenia 53 anys) i la meva millor amiga (que només en tenia 28). No t'hi acostumes mai. Apenes a viure sense elles, però sabent que el món és una mica pitjor des que no hi són. Cal aprofitar cada bona estona perquè, com diu la meva àvia, "és tot el que ens endurem".
    Anna O. Maig 30, 2016 11:10 pm
    Com a mare que he enterrat a dos fills,un de 6 dies i l'altre d'un any i mig... cada any quan arriba el seu aniversari penso, com serien ara, un tindria 13 anys i l'altre 12. I també penso que hi ha dues families que celebren aquell dia, ja que vam donar els organs i viuen gràcies a ella. La vida i la mort ,aqui es fonen i et semts petit davsnt els fets ,però penses que la meva filla forma part de dues persones. La mort ha donat vida.
    Anònim Maig 31, 2016 6:33 am
    Colpidor però maquíssim, Eva. Gràcies per fer-nos ser més conscients...
    glòria olivella Maig 31, 2016 8:29 am
    Ja t'ho vaig dir ahir, Eva, en tinc tres de fills jo i el meu desig és el mateix que el teu. No hi ha pressa però.
    Maria Alcázar Domingo Maig 31, 2016 10:52 am
    "La Pau és con el color blau i també es suau", com el cel i la mar quan reposen... quina definició tan sublim?
    Anònim Maig 31, 2016 2:13 pm
    Bonic escrit. Jo acabo de fer 47 i sempre recordaré, l'Alejandro, amic de l'escola que va morir per accident de cotxe quan teníem crec que vuit o nou anys. Estic segura que seria una bona persona.
    Anònim Maig 31, 2016 4:23 pm
    Hola, el meu Roger, va marxar amb 6 anys. Ara en tindria 26. Però sempre serà el meu petit àngel de la guarda.
    Anònim Maig 31, 2016 11:00 pm
    6 mesos sense tu....Marc
    Anònim Maig 31, 2016 11:26 pm
    Gràcies Eva per endinsar-te en els nostres sentiments més profunds i fer-nos adonar de la increible sort que tenim de compartir les nostres vides amb aquests adolescents que de vegades no sabem com tractar, però sense els quals la nostra vida ja no ho seria. Gràcies i no deixis mai de regalar-nos aquests meravellosos textos!
    Ru Juny 3, 2016 12:21 am
    Sóc mare de quatre fills. Jo he vist morir el meu fill petit i sí, hi penses cada dia, com en els altres tres, però en abstracte i en mode condicional. Per mi és important pensar-hi com un guany i no com una pèrdua.... Estic contenta dels quatre fills que tinc, de tots quatre! I encara que un no hi sigui, el tinc, el penso i forma part de mi, com els altres tres. I m'aporta molt, m'ha fet ser millor persona com també em fan créixer els altres tres. L'únic que els diferencia és que l'absència els fa presents d'una manera diferent, potser més espiritualment. És un gran misteri la presència intensa dels absents... és un altre regal, en aquest cas no de la vida sinó de la mort!
    1964.ester Juny 5, 2016 8:03 am
    Fa 18 que vas marxar sense avisar, erets els millor. Eva, es teves paraules perfectes.

Nou comentari

La Mercè fa 150 anys
Descobrim qui tocarà als concerts organitzats per Estrella Damm a la festa major barcelonina
Més entrades...