El preu d’estar vius

Tinc la sort immensa d'haver viscut quaranta-vuit anys en present d'indicatiu

Foto: Laura D’Alessandro


Cada trenta de maig em faig un any més gran. I penso en el Roger, que també havia nascut un trenta de maig i que va anar a la classe de la meva filla fins que. Aquest any en Roger n’hauria fet vint-i-dos. Seria alt, tindria la veu greu, hauria passat una adolescència poc o molt moguda, estaria estudiant medicina o enginyeria o filologia o educació social. Potser encara jugaria a bàsquet.

“De vegades jo també voldria morir per estar amb tu i poder parlar, jugar i fer moltes coses”, li escriu un dels seus germans en una pàgina de Facebook que li han obert. Una pàgina on el feliciten cada trenta de maig pels anys que no fa. El feliciten com si els fes. No existia el Facebook, aquell abril del 2004 en què.  

En Roger tindrà vuit anys per sempre més. Era preciós, com ho són tots els nens als nou-anys-encara-no. No mereixia, cap criatura mereix, un futur conjugat en condicional. Amb prou feines havia començat a ser i a fer. Poc abans del dia que, va escriure aquest vers: “La pau és com el color blau i també és suau”. 

Cada trenta de maig em faig un any més gran. Encara hi soc, de moment. Tinc la sort immensa d’haver viscut quaranta-vuit anys en present d’indicatiu. Tinc la sort immensa de tenir els pares vius. Tinc la sort immensa de tenir quatre fills que confio i desitjo i suplico que m’enterrin ells a mi.

El mort més important de la història de la meva filla –vint-i-un anys i mig– continua sent el Roger. Als meus quaranta-vuit tot just estrenats, se m’acumulen els morts al cap i l’enyor al cor. El preu de viure (i riure i sentir i tremolar i abraçar i pensar i somriure i nedar i llegir i aprendre i cantar pel carrer amb els cascos posats) és trobar a faltar els que ja no.  

O ens apaguem abans d’hora o arriba un dia que hi ha més espelmes que pastís. A partir d’aleshores afrontem els aniversaris amb una barreja d’il·lusió i vertigen. Aspirem a celebrar-ne encara més, però tastem de primera mà la refotuda culpa del supervivent.
 

Comentaris

    ElsaG Maig 30, 2017 9:47 am
    Ostres Eva quin boom que m'has fet dins. Si que tenim sort si, i així hem de viure cada dia, i fer anys cada any, i riure i sentir i tremolar i cantar i ballar i totes les coses que ens fan això, sentir-nos vius. Per molts anys, una abraçada inmensa.
    Anònim Maig 30, 2017 10:34 am
    Quines paraules més ben dites. Tot això ( amb uns altres noms) ho vaig pensar el dia que , com tu dius, en present d'indicatiu vaig poder dir que n'havia complert cinquanta-quatre. Gràcies Angelina
    Anònim Maig 30, 2017 11:53 am
    Me tocat molt, jo tambe ho he viscut, tambe tenia vuit anys. Va marxar de colònies i no va tornar .... viu. Era l'any 1982. Ningú no es mort del tot mentre hi hagi qui el recor-di. El nostre Carles està totes les hores, dies i anys amb nosaltres. Gràcies Eva, vaig tenir el gust de conèixer en una xerrada d'un clup de lectura.
    glòria olivella Maig 30, 2017 12:22 pm
    Eva, felicitat; molta te'n desitjo. Que riguis i abracis molt. Que pensis i escriguis sempre (això és egoïsme pur). Jo acabo d'apagar 50 espelmes d'anys viscuts amb el meu home de tota la vida. Envoltats de 7 criatures que viuen i riuen i senten i ... Quina sort que tenim.
    Anònim Maig 30, 2017 12:54 pm
    Ben segur q esta mes viu q tots nosaltres i esta feliç quan ens veu feliç i esta trist quan ens sentim tristos . Si ja es fora de les nostres vides es q ell , la seva anima ho va programar així abans de venir en el terreny fisic. Dedica. Li cada día un somriure t ho agraira.
    Bet Clavaguera i Viñals Maig 30, 2017 2:05 pm
    Cada 30 d'Octubre em passa el mateix, compto els anys que fa que en Pep no em felicita...i n'han passat ja vint-i-cinc.....Sovint em sento afortunada perquè malgrat no tenir ja ni el pare ni el germà tinc mare, germana, Enric i dos fills que també desitjo m'enterrin a mi. Fer anys és, desde fa un temps quelcom contradictori per mi...Ser-hi implica despedir, i l`'ànima s'engruna un xic més a cada despedida.....El teu Roger de vuit anys, en Pep de vint-i-cinc, la Mercè de cinquanta-quatre, en Gerard de quatre.......El cor fa tan mal que sovint em preguntó si podré suportar tant dolor....i la resposta em fa por, molta por.....
    Anònimrosa saiz Maig 30, 2017 4:43 pm
    Gràcies Eva.Avui en faig 52.....i sento el goig de viure...de fer -me gran com maima. Felicitats i gràcies per la reflexió .....gràcies a la vida
    Anònim Maig 30, 2017 4:49 pm
    Per molts anys preciosa.
    MartaBE Maig 30, 2017 4:54 pm
    Eva, Sempre intento llegir-te, quan trobo el moment adequat entre la feina, els nen, el màster... et segueixo de fa temps. M'agrada com escrius. Però no sé dir-te exactament perquè, els teus texts destil•len un aire de tristesa sempre. Encara que vulguin semblar optimistes em recorden aquells artistes romàntics, o aquells cantants i compositors de música country que tant m'agraden...i que quan s'acaba la cançó somrius, respires i penses: ostres... Gràcies per compartir-ho amb nosaltres.
    SS Maig 30, 2017 6:50 pm
    Res no pot omplir el seu buit. Res no pot anar mes enlla dels seus ulls. Res no pot comparar-se amb el caliu de les seves mans. Res pot alleugerar el cami cap el final. Era gran el seu cor i massa curta la seva vida..37.
    Gemma BN Maig 30, 2017 7:24 pm
    jo tampoc em descompto, però per cada nou any un somriure, perquè hi sóc i pels que hi són i no hi penso (no vull pensar-hi), ploro cada cop que ho faig i llavors sí que em descompto, ja en comencen a faltar massa, i sangloto mentre penso i jo quan?, però sobretot com? i m'endinso en les corredisses del dia a dia i guardo la por a la butxaca i penso, tant és mentre no els hi toqui als més propers i a les menudes que creixen valentes perquè només de pensar-ho el cor ja se'm trenca en mil bocins i sé que no sabria recompondre'l
    Ang Maig 30, 2017 10:02 pm
    Ha plogut . I m han fet pensar-sentir q la propera vegada q plogui no oblidi possar me sota i disfrutar ho. Espero fer ho.
    Anònim Maig 30, 2017 11:15 pm
    Exactament així. Jo n'he fet 47 i sempre recordaré l'Alejandro el meu amic de l'escola i veí que va morir quan teniem 8 anys per un malaurat accident de cotxe. És increïble com malgrat tot aquests anys encara el veig somrient. Hi ha persones amb una vida curta però una gran empremta.
    Anònim Maig 31, 2017 12:32 am
    Culpa, preu de viure? Eva, llegeixo el que escrius, que entenc que és fruit de la teva intimitat i no puc evitar pensar que et sents malament per no entendre la mort. Em de pensar (clar que costa) que estem fets per no morir i que aquesta vida és només un trànsit. Es clar que Volei que sigui llarga, plena, feliç I fecunda però cadasqú té un temps... algún dia ho entendrem. Mentrestant quedat amb la idea de que el Roger et mira i és feliç. Que tú has d'exprimir els teus moments a la terrra (que ja ho fas estupendament amb tot el que ens escrius) i que algun dia ens trobarem tots amb el Roger. Anims
    Anònim Maig 31, 2017 1:27 pm
    Eva, L any passat ja vaig comentar l' escrit que li vares fer al Roger. En el meu cas és també la meva filla qué cumpleix anys el mateix dia qué el seu germà. Ella en cumplira 23 i ELL sempra en tendrà 10. No puc imaginar el qué deu sentir la meva filla cada any. Jo sento dolor, molt, molt dolor. Fisíc . Es molt complicat seguir viva, i sobretot celebrar la vida quan te falta una vida. El tenc incrustat a la pell i a l ' ànima. Està present en tots i cada moment de la meva vida, cada alè es per ell. Un petò enorme per la teva filla.
    Jordi Te Maig 31, 2017 7:49 pm
    De persones properes ja n'he vist marxar unes quantes. I una imatge, una reflexió, entre d'altres, m'ha quedat . Quan un és jove, o relativament jove, i es mor, la cerimònia del tanatori, la sala, és plena de gom a gom. Per exemple, si és el cas d'un mestre, ple d'alumnes, si és el cas d'un artista, d'amics i coneguts. En canvi quan el que mor ja és molt vellet, o velleta, les sales poden ser molt buides, quatre gats, perquè la majoria dels seus amics ja han marxat abans i pràcticament només hi ha la família. M'ho ha recordat la teva imatge de "més espelmes que pastís".....
    Diamante Juny 2, 2017 1:37 pm
    Soy una "sobreviviente" a 20 años de maltrato. Cuando hace poco he vuelto a mi tierra, me han presentado al Carles. Lo primero que senti es a mi! Y luego celos x la mujer que aun x pocos/muchos años pudo ser ella a su lado. Felicidades! Que cada día sea 30 de Mayo para ti. Endavant....
    Concepció i família. Juny 2, 2017 2:15 pm
    He llegit el teu escrit avui. Amb una tristesa molt gran. Estem desolats per la mort del Carles. Rebeu el nostre humil condol d'admiradors vostres. Des de l'Ara i des del Catorze us anem seguint. Sou especials per nosaltres. Us estimem, encara que només us coneixem a través del Jordi i la Bàrbara i dels vostres escrits.
    Imma Vila Juny 2, 2017 4:01 pm
    "De vegades, sembla que la meva pell ha quedat...o millor dit, esta brodada amb bocins de la teva...O com si la teva ombre sempre m'embolcalles... De fet, es com dur-te sempre al damunt... com una criatura, que no vol mai, deixar a la Mare..."
    Anònim Juny 2, 2017 7:42 pm
    Eva, us sentim molt a prop avui. Com diu l'Antoni Bassas, quan hem sentit la perdua del Carles ens hem entristit molt, pero despres busques els seus articles i et ve un somriure a la cara. Gracies per les vostres paraules i el vostre gran llegat. Una abraçada per tu i els fills.
    Marta RS Juny 2, 2017 8:25 pm
    Eva. Si pogués et regalaria totes les paraules de consol en tots els idiomes... però no hi ha prou. Només n'hi ha una que es repeteix i repeteix. Desconsol. O més ben dit...no hi ha paraules.
    Llibert Tarrago Juny 3, 2017 12:05 am
    Écrit en français, peut-être me reconnaîtrez vous (souvenir d'un entretien). Ce n'est pas ce qui importe. Je pense à toi (vous). Mes bien sincères condoléances.
    Jordi Te Juny 3, 2017 1:23 am
    Avui, dia ple de Carles, he llegit i lligat els caps Carles-Catorze-Eva. Vaig escriure fa dos dies el comentari dit "les cerimònies". Sincronies de la vida, potser absurdes. Seguirem aprenent, tots; dels buits i de la tristesa també. Frases fetes, però reals: us acompanyo amb el sentiment...
    Ursula Juny 3, 2017 2:38 am
    Eva, com poder trobar les paraules que et consolin ,sols ser dir que acompanyo la vostra pena i que ara tots ens sentims orfes de una persona bona ,especial i gran periodista .Una gran perdua pel pais. Ens deixa un valuos llegat .Gràcies. Una forta abraçada i molts molts petons.
    Anònim Juny 3, 2017 4:12 pm
    El meu condol. És molt difícil trobar paraules. Que haver-lo estimat i us estimés us ajudi a sobreposar-vos aviat. Li agradava ser més estimat que no admirat i/o temut, i ho ha aconseguit. Quin privilegi més magnífic i rar haver tingut a prop una persona així. Una abraçada ben gran!
    Anònim Juny 4, 2017 1:33 am
    verbs ben conjugats Sempre bells, sempre viscuts, així ens els heu transmès. I us ho agraïm als dos. Pel q hi ha de tu en ell i el que hi ha d,ell en tu. Molt gran el que esteu passant. Molt gran ets tu tb segur. Molta força Eva!
    EliseuB Juny 4, 2017 1:41 am
    Vull que passin els dies i m'oblidi del fet. I arribar a pensar que es mentida. I llegir-te i llegir-lo. I fer-me digne de la meva feina d'educador.
    empordanesa13 Juny 4, 2017 10:50 am
    Acabo de llegir les paraules que li vas dir a en Carles:la teva vida, amor , ha valgut la pena . Saber que una vida ha valgut la pena ens reconforta . El buit serà gran però el record el mantindrà viu !!! una abraçada per tu i els teus fills!!!
    Fina i família Juny 4, 2017 3:21 pm
    Estem tristos. Jo no m 'ho vull creure, encara ara. El trobarem a faltar. El nostre condol per tu , pels fills i resta de persones que ho sentim! Abraçades i coratge.
    Anònim Juny 6, 2017 11:11 pm
    Eva no se com dir -te el meu suport en aquest moments difícils qie esteu passant. La família especialment , només donar-te ànims i seguir estimant la vida com deia l'estimat Carles. En poc temps hem perdut a la família 3persones joves i a més de sobte, i he decidit viure la vida tot el que pugui i més, i seguir endavant com ells voldrien. Ànims en Carles segur que estaria content que ho fèssiu Una abraçada

Nou comentari