Foto: Amber Maxwell Boydell
Ada, De les paraules
Et buscaves la llum al mirall de la perruqueria mentre els cabells anaven caient a terra –més curt, més curt, molt més curt encara. Buscaves l’esclat del sol a les pupil·les, el verd que vessa pertot, les ganes de mar i de pedres calentes i d’arbres arrelats que creixen a desgrat de totes les ventades. Et buscaves la llum, i encara no. Fa fred, encara, i la primavera sense cortina és un record d’altres dies, d’altres estades en altres llocs que no són aquest d’avui. Els comiats al port deixen una ombra soterrada i persistent, i l’abraçada és solament una promesa a l’altra banda de l’oceà que no s’acaba. I és en l’ombra, diuen, que cal buscar el que has perdut. Et talles els cabells ben curts, molt més curts, perquè els ulls se’t mengin la cara, i et nues al coll una bufanda de color taronja abans de sortir al carrer. El somriure ple de llum et deu estar esperant, pacient, amagat darrere alguna cantonada.
* text publicat al blog La vida té vida pròpia.
