Privilegis

Estem bé, penso, amb aquests dos contactes habituals que tenim i aquest no sortir del poble

Foto: Pixabay


Som a casa. A fora comença a fer fred. He anat a veure la mare i ara som aquí, en aquest punt concret del mapa, en aquesta vida xicoteta, amb el pijama posat a les set de la tarda.

Avui mirarem una pel·li. Em toca triar a mi, per sort, perquè ell sempre en vol veure una d’acció. Jo en canvi les escullo segons la banda sonora. A la tele, per ara, hi ha tota una historia de terror. Mai cap historia de terror fa tanta por com la que és real. Al telenotícies diuen que un seixanta per cent de la població té por de morir de coronavirus. M’hi podeu incloure. Estem bé, penso, amb aquests dos contactes habituals que tenim i aquest no sortir del poble. No vull, però m’hi podria acostumar. I que afortunats que som, em dic mentre sopem peixet i sento de fons els crits esguerrats d’aquella mare migrant sobre el bot salvavides; Joseph, es deia el seu bebè, que tenia sis mesos i s’ha ofegat. Ho miro, me’n faig creus, ho normalitzo, em sento un monstre per poder continuar parlant d’altres coses i menjant. M’acabo el peix pescat al mateix Mediterrani i mirem la pel·li i més tard anem a dormir amb els nostres pijames nous i bon gust de boca perquè la banda sonora era bona. I no ens desperta res durant la nit. Tot està aparentment bé. Per ara conservem la feina i la salut i no hem hagut de lluitar contra altres autònoms per unes molles de pa. Mentrestant, una lletjor dorm sota el quitrà de l’asfalt. Es percep en un tremolor continu en les mirades dels veïns. En l’estranyesa de la vida sense música en directe, en la fredor de les cares sense boca, en la idea macabra d’estar feliç tot i aquest món ple d’horrors.
 
Hem dormit bé malgrat el mal geni ridícul del senyor maleducat que fa de jutge en un judici. Tot i haver vist cridar aquella mare mentre son fill es moria dins del mar. Tot i el desert de negocis que s’escampen als centres dels pobles. Tot i les X morts d’ahir per covid-19 i les X morts d’avui i de les X persones amb nom i cognom, família i amics, a qui tocarà morir demà.  
 
Hem dormit bé avui i m’he llevat prou d’hora i he sortit a passejar. Encara quedaven flors de nit obertes i fúcsia al camí; feia sol i fresca i un senyor gran m’ha dit adéu-siau. Tornaré a casa i faré llenties per dinar, trucaré a la mare per si vol venir; nosaltres que, en aquesta nova vida més menuda, encara ho tenim tot.

 

Comentaris

    Anònim Novembre 17, 2020 3:51 pm
    Molt bo, María Colpidor!!!
    Anònim Novembre 18, 2020 3:29 pm
    Jo no tinc feina, però tinc salut i esperança.

Nou comentari