Prometo

Foto: Mitya Ku

Prometo no posar-me mai més cap límit. Assumir la llibertat. No tornar a estimar mai més cap cadena.

Prometo no oblidar-te mai. No renegar mai de les estones menudes i boniques que ens van fer còmplices. Prometo desitjar que m’escriguis, encara que no hagis de tornar mai més, i somiar que et llegeixo, que em parles, que m’estimes. Prometo estimar-te un altre cop en la propera vida.

Prometo no tenir por mai més de perdre de vista la costa. Tornar al bell mig de l’oceà, oblidar la terra, deixar-me lliscar coberta avall. Prometo no aferrar-me enlloc.

Prometo ser. Ballar tota nua al pati de l’escola de les monges, sota la pluja, i no escoltar mai més cap escarni. Prometo riure fort i aprendre de cridar. I no destruir mai més cap prova. Qui volia acusar-me?

Prometo continuar buscant penyores per tots els racons de la cambra, fins que ja no calgui. Prometo tornar a estimar així (i només així).

Prometo confiar perquè estimo, no estimar perquè confio. Continuar a la trinxera. No renunciar mai a una altra abraçada d’aquelles.

I no faré cap més pregunta, senyoria.







*text publicat al blog La vida té vida pròpia.