Foto: Raphael Schaller


«M’agradaria molt ser tu», vaig dir, i em vaig adonar que ho deia de debò. «Per què?», vares demanar. I jo vaig arronsar l’apòstrof –que tenia la força de dues espatlles– i, amb una mescla de resignació i enveja mal dissimulades, vaig respondre‘t –a tu, sempre a tu, com correspon a la meva categoria gramatical– «perquè tu ets fort, i jo no puc ser-ho».

Quan vares haver marxat –segurament devies tenir uns quants predicats ben estimulants que esperaven l’arribada d’una segona persona tan singular i pronominal com tu– em vaig posar trist. I és que a mi no m’esperava ningú: els febles, al capdavall, només som realment rellevants en comptades ocasions –el t’estim no existiria sense nosaltres, per exemple–; però, fins i tot dins la nostra categoria de pronoms, és preferible ser del tipus reduït –que sempre van per davant de nosaltres, és clar; al cap i a la fi, qui no desitjaria formar part d’un m’agrades, un t‘esperaré sempre o un l’ajudes molt?– que no pas del tipus elidit, com jo mateix; sempre al darrere, sempre a remolc dels forts.

Tot seguit, vaig veure un pronom que passava per allà, passejant orgullosament el seu relativisme; en veure’m apagat, va procurar fer-me sentir bé: «relativitza!», va exclamar. «Quan aprens a relativitzar, et sents més preparat per fer front a qualsevol sintagma i s’estableix una connexió més fluïda envers tot allò que t’envolta», va afegir. I vaig intentar fer el que m’aconsellava. Així doncs, seguint la seva recomanació, vaig provar d’assumir que tot és relatiu, però la temptativa esdevingué estèril ben aviat: la capacitat de relativitzar, tanmateix, és una habilitat que jo no posseeixo, i que em sembla llunyana, inaccessible, impròpia del meu tarannà lingüístic.

En adonar-me que el catastrofisme s’imposava, vaig visualitzar el meu etern protagonista –jo tan sols soc un actor secundari a les narracions que tots dos compartim–, i vaig jugar a imaginar-me que jo era fort, com tu –sí, tu– però l’exercici va resultar tan infructuós com el de la relativització: al cap i a la fi, la fortalesa i jo som semànticament incompatibles; el desig de ser fort, en el meu cas, frega la utopia, l’oxímoron lingüístic. No hi havia res a fer.

He de matisar que, ben mirat, el fet de ser feble em provoca una irritació que normalment és força tolerable. La consciència d’estar irremeiablement condemnat a arrossegar el llast de la feblesa –«em dic pronom i soc feble», em veig obligat a declarar a l’inici de les teràpies grupals on coincidim diferents categories gramaticals frustrades– fa temps que no em fa mal.

En canvi, reconec que, a mesura que van passant les locucions –a vegades se’m fan tan llargues que, en algunes subordinades, em suposa un veritable esforç posar a treballar l’apòstrof i mantenir recta la t–, em costa més conjugar-me amb optimisme i il·lusió: l’imperatiu em pesa, l’apòstrof em fa nosa, i l’obligació de referir-me sempre a tu em produeix una insuportable sensació d’alienació.

I és que tu sí que ets l’actor principal de tantes i tantes aventures que es conjuguen a la teva voluntat. Jo, en canvi, tinc un panorama molt més desolador: quan no estic en mans d’individus autoritaris –aixeca’t, posa’t recte–, s’apropien de mi els gurus de l’autoestima –escolta’t, estima’t– o els onanistes convençuts –toca’t, explora’t–, i quan no formo part d’un comiat –cuida’t–, m’empren per a consells i advertències –fixa’t, espera’t.

Sempre soc el feble substitut pronominal d’un altre pronom més fort –novament em refereixo a tu, sí, a tu–; a mi em pertoca enaltir una penosa autosuficiència; una exaltació de l’altre –tu, altre cop tu, maleït siguis– com a subjecte i objecte directe simultàniament; una subtil proclama masturbatòria; una fórmula eufemística per als egoistes; un instrument per a aquella demagògia individualista que menysprea els pronoms febles del nosaltres i el vosaltres, els quals considera pàries de l’argot capitalista, kumbaiàs del gregarisme, fanàtics del llenguatge inclusiu i de la col·lectivitat.

Et juro –sí, encara em dirigeixo a tu; que tinc cap altra opció, potser?– que desitjaria desterrar tots aquests pensaments tan rebuscats; voldria destruir-los amb totes les forces que no tinc, però, malauradament, la meva naturalesa reflexiva no m’ho permet.

No obstant això, mentre em dirigeixo a la propera sentència imperativa que m’han adjudicat, faig una ullada als eslògans d’alguns cartells electorals –vota’m, tria’ns, hi llegeixo que jo mai podré presidir. I llavors, en un moment de lucidesa, em dic a mi mateix –he dit a mi, sí; aquest cop no parlo amb tu; què hi fas, doncs, guaitant?– que, molt sovint, la meva condició feble és la llavor de la fortalesa dels altres –ja que tu encara pares atenció, et diré que també de la teva– i, de fet, el meu apòstrof adopta la forma d’un estrany somriure esbiaixat quan, en arribar al proper encàrrec ortogràfic, em col·loco amb molta cura al final d’un «valora’t» escrit en majúscules. Tu, sí, tu, fixa-t’hi: com sabries quin valor tens, tu, sense jo? Qui és el feble, aquí?

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a gener 16, 2020 | 15:31
    Anònim gener 16, 2020 | 15:31
    Quina manera tant divertida i enginyosa d'encarar la gramàtica.
  2. Icona del comentari de: Carme jutglar a gener 17, 2020 | 13:33
    Carme jutglar gener 17, 2020 | 13:33
    Genial genial genial....
  3. Icona del comentari de: Mi a gener 17, 2020 | 13:36
    Mi gener 17, 2020 | 13:36
    Senzillament, brutal!

Nou comentari

El piano

Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix