Meggy
Quan era petita, em van fer dibuixar la meva família a l’escola. Un d’aquells dibuixos amb éssers humanoides que duien escrit el seu nom al capdamunt “pare”, “mare”, “Sílvia”, “avi”, “àvia”.
Uns dies més tard, la mestra va trucar a la meva mare per demanar-li si a casa hi passava alguna cosa. Que us heu divorciat, el teu home i tu? No, per què? Perquè la Míriam ha fet un dibuix de la família on surten vuit avis. La meva mare va riure. És que la Míriam té vuit avis.
En realitat, jo no tenia vuit avis. No vuit avis consanguinis, almenys. Però el nostre primer pis era en una escala on els meus pares eren la parella més jove i nosaltres, les úniques criatures. De manera que jo, a banda dels pares dels meus pares, anomenava avis i àvies i era tractada gairebé de néta per tota la gent gran de l’escala. L’avi Antònio, que va fingir ser el rei negre en aquella trucada màgica, la iaia Maria, que feia el millor pollastre arrebossat de la meva infantesa. El iaio Juan i la iaia Feliciana, que vivien a dalt i sempre tenien la porta oberta…
Eren part de la meva família perquè m’ensenyaven coses, se’m quedaven quan la meva mare marxava a algun lloc, em feien regals de reis i d’aniversari i m’esbroncaven quan calia. I jo ho acceptava, és clar. Perquè eren els meus avis.
La meva família, ja aleshores, estava formada per un munt de gent. Més tard, l’Antònia i en Miquel, els millors amics dels meus pares, es van convertir en una mena de segons pares.
Potser per això sentir l’Anna Gabriel parlar de tribu no em ve de nou. Perquè la meva realitat sempre ha estat aproximadament aquesta. Tot de gent adulta de qui rebia inputs, amor i alguna estirada d’orella.
També ara tinc una família feta de gent amb qui no comparteixo vincles de consanguinitat: sóc tieta dels fills dels meus amics, organitzo dinars de diumenge que res tenen a envejar als que muntava la meva àvia a casa seva i l’altre dia em van demanar si em volia fer la tarja client d’una botiga de roba per a nens, després d’anar-hi unes quantes vegades a buscar regals per als meus “nebots”.
La tribu que em va educar de petita era variada i em va estimular en diferents aspectes. La tribu d’ara, en què jo sóc d’alguna manera part educadora, rep els meus estímuls i la meva petjada. Crec que és sa i natural que així sigui. Per què hem de reduir la família a les convencions? Per què cal prendre-li riquesa?
És cert que el concepte que apuntava la diputada de la CUP anava un pas més enllà del que jo us estic explicant, però no gaire més, en essència: haurà d’arribar el dia en què forçosament ens adonem que el concepte tradicional de família ha canviat. I crec que ha canviat per bé: ara som més i ens tenim més a prop. Ens ajudem quan cal i ens impliquem en els problemes de la resta de la família. Sabem que som importants per als nous membres, els que acaben d’arribar i, de manera conscient o no, formem part activa de la seva educació.
Jo vaig tenir vuit avis, dues o tres mares, alguns pares i un munt de cosins. I em va anar bé. Mai vaig estar sola, sempre vaig tenir algú que tenia cura de mi, que m’estimava. No crec que hi hagi cap mal a subvertir conceptes tradicionals si, al capdavall, el resultat és la riquesa, la diversitat d’estímuls i la cooperació.
Potser si les persones que es posen les mans al cap per les declaracions de la de la CUP haguessin tingut vuit avis, tindrien unes mires una mica més àmplies. És el primer pas per pensar que en qüestions d’amor i de comunitat, és impossible imposar cap límit.
3
0
