Durant els dies que van seguir a la descoberta vaig pensar que el més corprenedor havien estat els teus ulls tan oberts; perquè era el més impactant de la teva imatge i perquè ara em dol que haguessis de ser-ne testimoni.
T’havies estirat al sol, sobre la gespa, al jardí dels meus pares, que ens havia vist créixer, que havia acompanyat la nostra amistat verge, naïf, de parvulari, fins al nostre incipient amor amb ínfules romàntiques, una estima còmplice sense gaires espurnes. Jo et veia del revés, i vaig arrelar les pupil·les al teu septe nasal, a dalt de tot, jo que sempre m’havia quedat embadalit amb l’abís d’aquells ulls foscos, amb la reverberació d’aquells cabells negríssíms, amb aquell front que amagava a tothom secrets que jo sabia.
I tu estirada allà sota un sol zenital, i jo assegut allà amb els colzes als genolls, sentint com el clatell se m’anava torrant. Em vaig quedar ensopit, creient que et coneixia. No, pitjor: pensant que em coneixia i que coneixia bé el que sentia per tu. Em va costar uns minuts adonar-me que, així, tenies els ulls una mica marcians. Però no, no era allò… Què m’estava passant? Vaig parpellejar i vaig tornar a contemplar-te una miqueta més. I sí, era un bigoti. Tenies el nas al front i, sota els ulls, un bigoti preciós, ben dens, en dues parts ben negres, amb puntes perfilades per un barber amb panxa, en un món imaginari. I una barba brollava en cascada des d’aquella barbeta farcida de misteris.
No havia fruït tant amb tu com aquell dia en què besava un home amb uns llavis de dona tot mirant una dona amb un bigoti d’home.
I és per això que et deia que ara em dol que haguessis de ser-ne testimoni, amb els ulls tan oberts, de la meva inversió, la teva rotació.
T’agraeixo el somriure, i que abracis el comiat.
Muriel Villanueva
