Punt de no retorn

La terapeuta li ha dit que provi amb una dona, si és que amb els homes li va tan malament

Només fa tres setmanes que coneix la Lídia, una companya de feina que avui l’ha convidada a un concert del seu cantautor favorit, un home ja madur que viu dels èxits del passat i que ella assegura no haver sentit a esmentar mai.
  
La terapeuta li ha dit que provi amb una dona, si és que amb els homes li va tan malament, però ella encara no té clar que la Lídia sigui lesbiana, malgrat les miradetes durant les reunions.
 
A l’hora dels bisos, quan ja porten tres cerveses per cap, s’aixequen a aplaudir i, en seure, el braç de l’amiga la segresta i se l’asseu a la falda. Llavors comença una balada. Ella tanca els ulls perquè la música se li cola al moll de l’os, i de cop sent que la coneix de sempre, com si vingués d’antic. L’aire se li bloqueja a la tràquea. La mà de la Lídia li acaricia la cuixa per sobre dels texans, del genoll cap amunt, per l’interior. Sent que els peus no li toquen el terra, que porta faldilles, que té vuit anys. Percep rere les parpelles tancades la biblioteca, la taula de noguer, les mans blanquinoses als seus engonals, el dolç taral·lejar d’aquesta mateixa melodia però en veu de dona. Es gira i obre els ulls i veu aquella llengua pàl·lida entre els llavis secs de la Isabel, la dona de la mare, que li canta i li somriu. Ella la bufeteja d’un sol cop mut, un cop guardat per trenta anys, deixa la Lídia glaçada amb la mà a la galta, surt de la sala de concerts, corre tres-cents metres per la rambla, s’atura i, amb les mans sobre els genolls, inspira.


Muriel Villanueva

Nou comentari

Sorolla i la llum
Un recorregut per 14 pintures de l'artista valencià que mostren l'evolució de la seva obra
Més entrades...