Punt de partida

I ja t’ho has pensat bé?, si això no passa mai, això no m’ho han vingut a sol·licitar mai!

Demano tanda i tremolo. Tremolo i llegeixo cartells penjats en un suro per no pensar en què he vingut a fer. Em pregunto si estic somiant, però si malgrat la pregunta no em desperto és que sóc aquí, que estic a punt de… d’això. M’estic tornant boja?
 
Companyes amb nadons també fan cua. Ja no m’importa si porto un embrió dins el ventre i la meva primera nena ja és una mica gran. No estic aquí per això. Avui l’embrió sóc jo. Un embrió que ha fet quaranta, quaranta anys per néixer de debò. O potser es diu renéixer, potser ressuscitar. Em sento en una panxa. I a les orelles se m’ha fet com un buit, una sordesa presa d’un nou líquid amniòtic.
 
El pare em diu que m’ho rumiï bé i després em diu amén, que vagi bé, la mare em diu que sí, li vénen contraccions i empeny amb mi, i ja surt per la porta la que m’ha donat tanda i ara cal que entri jo. La mare i el meu home, amb ferides a les mans, i dues amigues que han parit i quatre que no i un amic transsexual que encara menstrua empenyen amb mi, comptant respiracions, i entro al despatx. Sola, però amb tots ells al clatell: que sí, que sí que pots.
 
Sóc funcionària, dic, i vull deixar la feina. Doncs vols una excedència, agafa un paperet. No, no, no vull una excedència. Llavors una llicència. Que no, que vull plegar de veres. Doncs avisa amb tres dies per esborrar el teu nom de la borsa de treball. Que sóc funcionària, coi. Em mira amb ulls com plats. I vols deixar la feina?, pregunta mentre riu, i li brillen les dents. Riem. Que sí. I ja t’ho has pensat bé?, si això no passa mai, això no m’ho han vingut a sol·licitar mai! Que sí. N’estàs segura?, i serà per a millor? Ahà, és que tinc projectes. Projectes? Que sí. Silenci a l’altra banda i després: Està molt bé, esclar que sí… I somriu i m’empeny. Fes la sol·licitud. Em dóna un full en blanc i un boli nou de trinca i m’empeny per sortir.
 
Projectes d’escriptura, em dic. Travesso el coll de l’úter.
 
Les tinc totes amb mi, empenyent, dient que sí, cridant aplaudiments, parint-me finalment, que sí, i surto del despatx i no puc respirar. M’ofego, busco una teta grossa, em tallen el cordó. Una mà gegant m’agafa pels peus i em penja cap per avall. Una altra mà més fina em fa copets al cul. Agafo aire de cop, i ploro, i ric, i ric pels descosits.
 

Muriel Villanueva

Comentaris

    Muriel Villanueva Febrer 9, 2017 9:35 am
    Elsa, Perdona, no havia vist el teu comentari. Estic segura que trobaràs el teu camí. Sembles una dona forta i conscient. Ara al març comença un altre grup d'Escriure la Vida. T'hi animes? Petons!
    ElsaG Gener 27, 2017 11:04 am
    Muriel m'agradaria fer un taller dels teus però ara al gener no m'ha estat possible. Estic a catorze des de que al novembre faig fer el taller amb l'Eva i n'estic encantada. Aquest relat em va captivar i em va fer pensar molt en la meva situació. Ara mateix estic com a funcionària interina des de fa 1 any i mig i en 2 mesos s'acaba el meu contracte ja que està lligat a subvenció de la Generalitat. He d'estudiar per la plaça d'enginyer que sortirà al setembre però no se si vull. No em vull quedar aquí atrapada. No estic realitzada, no em sento bé, les hores no passen. Però tinc 38 anys. Tant de bo tingués un projecte a fer. Fins aviat, potser en el proper taller.
    Muriel Villanueva Desembre 19, 2016 7:30 am
    Sí! Malgrat la metàfora una mica extrema, la situació narrada és autobiogràfica. Gràcies pels comentaris.
    una funcionària que voldria fer com tu Desembre 15, 2016 8:44 pm
    Si l'escrit és real, com a funcionària només tinc dos paraules: ole tú! És cert que els funcionaris tenim un treball per a sempre i que treballem per al servei públic i això està molt bé. El que molta gent no sap és el preu del "treball per tota la vida": ascensos i descensos a dit, poca professionalitat en alts càrrecs generalment, molts càrrecs de confiança i moltes limitacions si vols desenvoluparte en la teva professió i la impossibilitat de canviar d'empresa.
    Anònim Desembre 15, 2016 5:20 pm
    Penso que la feina de funcionari hauria de ser com qualsevol altra... Su no vals... Al carrer.
    Anònim Desembre 15, 2016 3:11 pm
    Al juny vaig deixar la meva feina de funcionaria. Inconscient???? Pot ser si, pero conscient de que continuar no em feia feliç.Necessitava un stop, el meu cos i els meus fills ho demanaven a crits.
    EvaA Desembre 15, 2016 12:15 pm
    vaig deixar la feina de funcionària. I també em van dir que no havia passat mai :)
    Anònim Desembre 15, 2016 11:03 am
    Sento gran admiració pel teu valor i coratge, així com pel text. Espero no sigui un relat de ciència-ficció i haver caigut al parany. Sort, salut i treball.

Nou comentari

Detall d'una de les xemeneies del terrat del Palau Güell. Foto: Diputació de Barcelona
El treball dels artistes i artesans
El Palau Güell programa una nova edició del seu cicle de conferències
Més entrades...