Hivern. Diari d’hivern. Ressegueix les lletres de la coberta del llibre de l’Auster i mou els llavis en silenci. Després li mira el cap en picat. Un llibre sense costures per narrar una vida amb tanta cicatriu? Ferides cosides lletra a lletra dins un llibre encolat. El deixa sobre la tauleta.
S’estira al sofà vermell a esperar el Pere i un dels punts de sol que s’escapen de la persiana l’enlluerna i fa que tanqui els ulls. No sembla hivern. Amb els deu dits grua el jersei de punt gruixut, hissa la brusa i s’aixeca la samarreta. Avui fa un any que la van partir per la meitat. Li agrada resseguir amb la punta del dit, del melic a l’estèrnum, les cicatrius dels trenta punts de sutura. I haver de fer un saltiró quan topa amb els sostens. El saltet va a parar a la puntada vint-i-set, que queda just sobre aquella posició de l’artèria coronària dreta en què el pare s’havia instal·lat en morir. El Pere, cirurgià versat, va pronosticar fa un parell d’anys que amb un stent no hi hauria prou perquè calia desembussar un cúmul de mitja vida; i amb tot el senderi, perquè ella ja en tenia cinquanta i el pare havia desaparegut del món el dia que ella tot just feia els vint-i-cinc.
El punt de llum s’ha desplaçat cap a la seva galta i ella obre els ulls. S’incorpora per treure’s el jersei, la brusa, la samarreta, els sostens, i es torna a estirar. S’acaricia de nou amb el tou de l’índex el punt precís que el Pere, farcit de galivances, passà vint anys llepant-li per fondre-li la brossa paterna; fins que va diagnosticar que mira, amor, em sap greu, però haurem d’intervenir. Ella el va mirar: I això amb un bypass m’ho desentrellareu? I tant, va dir ell. Ara ella torna a tancar els ulls i somnia que un Pere diminut li camina la vint-i-setena basta d’anada i li circula la coronària alternativa de tornada, en bucle, fins que sent rere la porta principal la dringadissa primaveral de les claus d’ell.
D’aquí trenta anys, ja vídua, explicarà al seus néts que l’avi Pere circula per un bypass que ell mateix va brodar-li sota aquell punt de sutura.
S’estira al sofà vermell a esperar el Pere i un dels punts de sol que s’escapen de la persiana l’enlluerna i fa que tanqui els ulls. No sembla hivern. Amb els deu dits grua el jersei de punt gruixut, hissa la brusa i s’aixeca la samarreta. Avui fa un any que la van partir per la meitat. Li agrada resseguir amb la punta del dit, del melic a l’estèrnum, les cicatrius dels trenta punts de sutura. I haver de fer un saltiró quan topa amb els sostens. El saltet va a parar a la puntada vint-i-set, que queda just sobre aquella posició de l’artèria coronària dreta en què el pare s’havia instal·lat en morir. El Pere, cirurgià versat, va pronosticar fa un parell d’anys que amb un stent no hi hauria prou perquè calia desembussar un cúmul de mitja vida; i amb tot el senderi, perquè ella ja en tenia cinquanta i el pare havia desaparegut del món el dia que ella tot just feia els vint-i-cinc.
El punt de llum s’ha desplaçat cap a la seva galta i ella obre els ulls. S’incorpora per treure’s el jersei, la brusa, la samarreta, els sostens, i es torna a estirar. S’acaricia de nou amb el tou de l’índex el punt precís que el Pere, farcit de galivances, passà vint anys llepant-li per fondre-li la brossa paterna; fins que va diagnosticar que mira, amor, em sap greu, però haurem d’intervenir. Ella el va mirar: I això amb un bypass m’ho desentrellareu? I tant, va dir ell. Ara ella torna a tancar els ulls i somnia que un Pere diminut li camina la vint-i-setena basta d’anada i li circula la coronària alternativa de tornada, en bucle, fins que sent rere la porta principal la dringadissa primaveral de les claus d’ell.
D’aquí trenta anys, ja vídua, explicarà al seus néts que l’avi Pere circula per un bypass que ell mateix va brodar-li sota aquell punt de sutura.
Muriel Villanueva
