Foto: Derek Thomson
Sentir-te respirar és una pau de porta oberta, de quan la confiança ja s’ha instal·lat i tot va perdent angles i arestes. Amb el cap a l’avantguarda, vas entrar a les nostres vides amb un silenci nerviós, una calma tensa d’aquelles que els sards hi han posat nom; en diuen ariabascia, i vaig sentir com crepitaven les parets després del teu primer plor, prim i estret com els teus rínxols d’encenalls de roure i alzina. Amb tu van venir els dies llargs, de cafès a tothora i una son que s’arrossega amb carretons. Però hi ha molts centímetres d’aquesta casa que s’han omplert d’una nova llum, més càlida, com de llibreria a punt de tancar, que és quan més ganes fa de quedar’s-hi. Hi ha una esgarrapada al temps i un desafiament a la raó, jo que sempre he sigut tant de creure’m-ho només si ho veig.
No sabia que un ésser diminut convertiria amb tanta facilitat els dies llargs en dies clars, maga de les coses petites, i evidents, i boniques. No sabia que algú que tot just ha après a dir vint enlloc de dideu em faria riure tant, i li explicaria tantes coses, i em diria no pateixis papa, tranquil, la vida és dura. No sabia que una personeta de tan sols quatre anys em capgiraria tantes vegades com volgués, i em faria dubtar i voleiar entre contradiccions constantment, jo que pensava tenir la vida tan clara i el món tan ben cartografiat. No som res, i és bonic saber-ho, sobretot, per algú que té la mirada tan lliure de prejudicis i estigmes. Farem nous mapes i estriparem els vells. Tombarem cantonades, seguirem corrent i, abans de creuar, mirarem a banda i banda: canviarem els noms dels carrers. Gràcies, filla. Les lliçons més importants les aprenc amb tu quan caminem.
3
0
