Quan dic que no

I es fica les mans ben endins de les butxaques, com si haguessin d'aguantar-la

Foto: Christos Tsoumplekas

Bufa de nord i penses en ella, que es ficava pedres menudes a la butxaca perquè no se l’emportessin les ràfegues imprevistes. I en ella, en el seu vent amenaçador que fa espetegar les branques dels arbres vora la casa i l’obliga a cercar refugi dins la cuina. Ha plogut tota la nit. T’has llevat amb la humitat enganxada als ossos i als pulmons i amb la tramuntana, implacable, espetegant contra els vidres de la finestra.

A tu també et fa por el vent, que s’endú les cases de palla i de fusta i obre la porta als llops. Et fa por també, com a elles, com a la petita, que de seguida que bufa un poc ja es busca la caputxa i es tapa fins al nas, no m’agrada el vent, xiscla, mig plorant, i es fica les mans ben endins de les butxaques, com si haguessin d’aguantar-la –potser també hi té pedres que l’aferren a la terra–, i reprèn el pas amb el posat sorrut i més decisió encara. Quan dic no és que no, i quan dic que sí, és que sí, et va dir ahir, de cop i volta, sense venir a tomb. I tu vas pensar que així no se l’enduria mai cap mal oratge, que cap llop no entraria mai a la seva caseta de fusta i palla. I vas respirar un poc. Avui, abans de tornar a la ciutat, assajaràs algun conjur que calmi les ventades i tanqui les xemeneies i les portes als llops afamats.

* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Nou comentari

El Zapateado de Sarasate
El violinista Gil Shaham interpreta una de les peces més conegudes del compositor basc
Més entrades...