Foto: Rafif Prawira


Hi ha qui concep la vida com un túnel, hi ha qui la visualitza com una carretera. Com un joc, com unes escales, com un carreró sense sortida. Com una vall de llàgrimes. Com una muntanya. Com una cova. Τambé hi ha qui la veu com un laberint. Si aquest últim és el teu cas, vol dir que consideres l’existència com un enigma que cal entendre, descobrir, aclarir. I busques. Als llibres, a les converses, als viatges, a les religions. A la filosofia, a la física, a la química, a l’astrologia. A la història, a la imaginació, a l’experiència. Busques. A la naturalesa, a l’art. Busques respostes. O preguntes adequades.

El laberint, que a pesar de ser obra humana resulta la construcció més divina de totes les conegudes, és un lloc on vas perdut des del principi i sense estar gaire convençut de si has d’arribar al centre, per entendre’n el secret de la construcció, o si has de trobar la sortida, per alliberar-te’n. De vegades te’n canses, i t’asseus en un dels repetits passadissos per replantejar-te què hi fas, allà. Per què hi ets. Si vols seguir, si pots. De vegades et trobes amb algú que pensa el mateix que tu i feu unes quantes voltes junts, fins que decidiu prendre direccions oposades, enfrontats per una idea o una intuïció diferent. Per un objectiu divergent.

El laberint pot ser una prova o una presó. Pot ser un desafiament o un càstig. Travessar-lo pot ser cosa de minuts o d’anys. O d’una infinita eternitat que mai no s’acaba. Potser el laberint és un miratge i constitueix només una metàfora de la nostra ment, tan difícil de controlar, de dirigir.

Circular, quadrat o triangular, respon al pla estratègic d’algun arquitecte al qual se li ha fet un encàrrec ben particular, una arquitecta a la qual se li ha dit: el teu triomf serà que hagin de demanar auxili per sortir-ne. O la clau és acceptar el laberint com a sistema de meditació?

Tot això perquè porto dies donant voltes a una pregunta –una mena de dèdal–, la que diuen que li va fer Marguerite Yourcenar a Jorge Luis Borges, ja grans els dos, a Ginebra, el dia que el va conéixer, just sis abans que ell morís. Li va dir: “Borges, quan sortirà del laberint?”. I ell li va contestar: “Quan surtin tots els altres”. A què es referien? Què havien descobert?

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Joan G a febrer 26, 2021 | 11:33
    Joan G febrer 26, 2021 | 11:33
    Quines refleccions més interesants hi han en aquest escrit. En poques paraules ens explicar tota una filosofia del pas per la vida. Haure de seguir de prop aquesta novell escriptora.
  2. Icona del comentari de: evi.g a febrer 28, 2021 | 19:26
    evi.g febrer 28, 2021 | 19:26
    No tan novell, Joan... :)

Nou comentari

El piano

Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?
Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement

Comparteix