És curiós pensar que la majoria de coses que facis avui demà no les recordaràs, que els que vivien aquí fa cent cinquanta anys ja no hi són, i que la minúcia per la que patien és la mateixa per la que pateixo jo.
És curiós que quan penso en tu tu no ho sàpigues –oh, com m’agradaria mirar per l’ull d’una porta secreta i saber si avui has pensat en mi– que les tisores tallin, que les persones es trobin, s’enfadin i es perdonin, que fa trenta-dos anys estigués a la panxa de la meva mare, i que si la meva mare no fos la meva mare, seria una dona que no hauria conegut mai.
Que se’ns esgarrifi la pell, que se’ns encalli el plor, que ens tapem la boca quan riem fort. Que siguem capaços d’enyorar molt algú i d’acabar-lo oblidant. Que fem patint el que podríem fer xiulant. Que no puguem saber exactament quina cara veurem demà quan sortim al carrer. Que estiguem dins d’un cos, amb orelles, cabells, canells i peus, i el puguem moure i el puguem fer ballar. És impressionant que dins del cap tot el dia i tota la vida ens parli una veu que tant ens anima com ens maltracta. Que podent escriure hi hagi tantes coses que no ens atrevim a dir.
Són curiosos els planetes, els llits i les espelmes, els rellotges que rodolen cada dia sobre els mateixos números, els passos de vianants i les sales de cinema. La forma amb què uns llavis toquen uns altres llavis, i la forma amb què amb la ment pots tocar l’amor que ja no tens. Els desitjos petitíssims que se’ns moren per haver-los abandonat com s’abandona la mà d’un nen just quan comença a caminar. La fe que tenim en el futur i la mandra amb què passegem per l’avui.
És impressionant que esperis durant cent dies un dia i el dia passi volant, que siguis nena i després vella. Que quan estàs desesperat, abatut, desganat, algú et baixi del cel una estrella i en agafar-la oblidis instantàniament la negror que creies per sempre.
