Foto: Riccardo Romano
I quan pensaves que te n’hauries d’anar, tot es confabula perquè puguis quedar-te. I ja no recordes si volies estar-te aquí o si preferies marxar, simplement no et saps avenir que les coses s’hagin anat col·locant tan fàcilment, sense que te n’adonessis, ara una peça ara l’altra, i que de cop i volta tot quadri, com un petit miracle.
No es tractava de trobar la sortida, només calia quedar-se en el laberint. Assumir-lo. Acceptar-ne els racons foscos, els camins cecs, les parets altíssimes, aprendre’n de memòria tots els topants, i atrevir-te a trepitjar-lo sola. Respirar els dubtes, la desubicació, el neguit. Empassar-te totes les preguntes (de què et serveixen, si en el fons et fan tant de pànic les respostes?). Aprofitar els atzucacs per descansar, seure a terra amb l’esquena recolzada al mur i mirar cap amunt. Que tots els laberints tenen cel, i alguns, fins i tot, tenen terrasses des d’on es pot veure un tros de mar.
Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
