Foto: David Kovalenko
Qui ens ho havia de dir, als que anem per lliure, que enyoraríem per avançat la sobretaula amb els que no hi són mai i amb els que voldríem que hi fossin sempre. Qui ens ho havia de dir, als majors de deu, que tants d’anys després ens arrabassarien el darrer vestigi de màgia que ens va quedar després del «són els pares». Qui ens ho havia de dir, als prudents, que a hores d’ara flirtejaríem amb la transgressió tan sovint i tan sense remordiments. Qui ens ho havia de dir, als confiats, que se’ns faria tan feixuc mantenir-nos en forma, i qui ens ho havia de dir, als pessimistes, que la nostra veu tindria tants retuits. Qui ens ho havia de dir, als pares, que tornaríem a sentir-nos indefensos, com quan només érem fills, i qui ens ho havia de dir, als fills, que la vulnerabilitat dels pares ens faria tanta por.
Qui ens ho havia de dir, als efusius, que l’estimació distant ja no seria un oxímoron, sinó l’única manera d’estimar amb responsabilitat. Qui ens ho havia de dir, als sensibles, que ens tornaríem tan exigents amb les llàgrimes que vessem, i qui ens ho havia de dir, als més estoics, que l’estoïcisme es demostraria fràgil en temps difícils. Qui ens ho havia de dir, a uns i altres, que l’empatia cotitzaria tan alt; que el cinisme esdevindria el darrer refugi dels escèptics; que les persones i la gent ens semblarien entitats separades; que «malgrat tot, estic bé» seria l’indici més revelador de fortalesa o la més commovedora de les mentides.
Qui ens ho havia de dir, també, que ens acostumaríem a no acostumar-nos a res; i qui ens ho havia de dir, sobretot, que viure en precari seria gairebé com viure. Qui ens ho havia de dir, als padrins, que la dosi més gran d’incertesa ens aplegaria a les velleses, i qui ens ho havia de dir, als nets, que nosaltres també hauríem de ser supervivents. Qui ens ho havia de dir, a alguns, que les coses meravelloses seguirien passant mentre el món s’enfonsa, i qui ens ho havia de dir, a tots, que l’adrenalina seria allò que passa entre l’anunci de la bona notícia i la roda de premsa amb rectificacions. Qui ens ho havia de dir, als somniadors, que la il·lusió es tornaria naïf, que l’optimisme podria fer nosa, que l’esperança arribaria com un despropòsit. Qui ens ho havia de dir, per damunt de tot, que els plans i les frustracions anirien de la mà. I qui ens ho havia de dir, eh, qui ens ho havia de dir, que tot i així continuaríem entestats a donar significat a aquesta vida que no ens havien dit.
